Reivindiquem-les!

Visitem la consellera Dolors Bassa a la presó de Puig de les Basses, a Figueres. Estem nervioses, és una barreja de sentiments estranys: contentes de poder tornar a veure la Dolors i tristes per haver d’anar a fer-ho a la presó. A mesura que ens anem acostant ens posem més nervioses, no parlem. Aparquem i entrem, ens diuen que hem d’esperar que ens vinguin a buscar. Ens anem mirant i mirem l’entrada, només per arribar fins allí ja s’han obert i tancat dues portes de vidre, ens en queden unes quantes més abans d’arribar a la sala de visita. S’obre una porta, passem, esperem que es tanqui i s’obre una altra porta; i així unes quantes vegades. La funcionària que ens acompanya ens explica que la Dolors està bé, que s’ha fet el seu horari i la seva rutina, que patien quan la Carme va marxar per com estaria, però que ja es veu que és forta i valenta.

Anem parlant i anem passant portes de vidre, ens expliquen que la Dolors està amb una altra visita i que just ha acabat ara. Es continuen obrint portes, passem, es tanquen i se n’obren altres; i de sobte aixequem la vista i davant nostre hi ha la Dolors que s’acomiada de la visita anterior. No ens ho podem creure, després de quatre mesos, després d’aquell acomiadament el 23 de març davant del Tribunal Suprem la tornem a tenir a davant. Per un moment tornem a reviure aquell acomiadament abans de saber el veredicte del jutge, l’abraçada i els petons, aquell mig somriure i l’adeu; aquell adeu que sabíem que no seria un fins ara. Però veure-la de nou, allà, davant nostre, ens fa esvair dels records i tornar al present. L’anterior visita marxa i ens quedem soles amb la Dolors, i ens abracem, ens petonegem, ens mirem i comencem a parlar. Parlem del trasllat d’Alcalá-Meco a Puig de les Basses, de la relació amb la resta d’internes, que demanaran més productes femenins a la botiga de la presó, que al taller pinten el seu caganer, ens explica que tot i estar contenta de poder tornar a veure i escoltar mitjans de comunicació catalans se li fa costa amunt quan parlen de llocs on ella sempre anava i ara no pot. Passem una hora i mitja parlant, de la rutina a la presó, de les visites, que el dia abans van fer un sopar groc davant de la presó, que el seu últim article ens ha fet plorar a totes. Parlem de la situació política; vol saber com es preparen les municipals a les comarques gironines, al seu estimat Baix Empordà. I també vol saber com estem a Madrid després dels canvis de govern i ens anima a continuar al peu del canó, que ara més que mai hem de seguir lluitant. Això fa que t’adonis que no tenim cap dret a queixar-nos, sinó el deure de seguir persistint; que ens hem de deixar de tonteries, d’allunyar-nos dels que posen pals a les rodes i que sobretot no podem caure en paranys del repressor.

Parlem i parlem, hem perdut la noció del temps. De cop i volta la Dolors mira l’hora i ens diu que li sap greu però que ha de marxar, ha de fer una trucada abans d’anar a sopar, i nosaltres riem i li diem que no passa res, que tornarem un altre dia. Aprofitem fins a l’últim moment, ve la funcionària a buscar-nos i ens acomiadem amb abraçades i petons, amb un plor contingut. La Dolors ens demana que ens cuidem, ella ens ho diu a nosaltres quan hauria de ser a l’inrevés, i li ho diem. Ens fa una última petició: que comptem les portes que creuem al sortir i li ho diguem. I pensem, quanta bondat.

La funcionària, amb una amabilitat infinita, ens diu que és hora de marxar i tornem a veure obrir portes de vidre, passar, esperar que es tanquin; però aquesta vegada ens quedem més estona entre les dues portes. Veiem la Dolors que espera que obrin la seva, just a l’altre costat, i ens tornem a dir adeu i ens llancem petons, i és en aquest moment quan ens agafen les ganes de plorar, perquè nosaltres marxem i ella es queda. Quan finalment s’obre la seva porta, la Dolors ens diu adeu i desapareix escales avall cap al mòdul, i nosaltres ens girem i comencem un altre cop el ritual (obrir porta, passar, tancar porta, obrir següent porta). Parlem de l’injust que és tot plegat, arribem a l’última porta i ens adonem que no les hem comptat; estem massa capficades, tristes i emprenyades per la injustícia, per deixar una dona tan forta i valenta que no ha comès cap delicte, només ser demòcrata, allí dins. I tornem a sortir en silenci, hi ha massa per processar.

una frase ens colpeja: nosaltres marxem i ella es queda. I costa d’acceptar, tant, que no ho acceptem. La Dolors, la Carme, la Meritxell, la Clara, l’Anna i la Marta són dones valentes i d’idees clares, les volem lliures i a casa. Reivindiquem-les cada dia, a cada moment i sobretot, tinguem-les presents, igual que la resta de presos i exiliats polítics. Som moltes que lluitem pel nostre dia a dia, a contracorrent, per aconseguir una República. No defallim i persistim! No hem de permetre quedar relegades al paper d’actrius secundàries. Som també protagonistes. Reivindiquem-nos, reivindiquem-les!