Opinió

Full de ruta

Guillem

Al món literari català hi ha moltíssimes persones agraïdes a Guillem Terribas

Ahir el llibreter Guillem Terribas també va ser homenatjat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana en lliurar-li el premi Trajectòria dins de la Setmana del Llibre en Català. He dit “també” perquè fa uns quants anys que se li fan homenatges, al que va ser gerent de la Llibreria 22 fins que va jubilar-se i va rellevar-lo l’amatent Jordi Gispert. Jo diria que des que va complir 50 anys, i d’això en fa un cert temps, s’han aprofitat diversos fets o motius per retre-li homenatges: la publicació dels seus llibres, la jubilació, la concessió d’altres premis, com ara el Sant Jordi, i el que sigui. Amb tants d’homenatges, fins i tot hi ha qui, amb una certa ironia negra i considerant que aquest és un país poc agraït, li ha preguntat, a en Guillem, si està bé de salut. Està bé, afortunadament, i és així que m’atreviré a suggerir un dels perquès de tants de reconeixements i homenatges que, per un cop, s’avenen amb aquella idea que es recull allò que es sembra.

A mi em sembla que vinculades al món literari català hi ha moltíssimes persones (autors, editors, distribuïdors, comunicadors i periodistes culturals) que se senten agraïts a Guillem Terribas. És així sense que potser hagi fet res especial en el cas d’un llibreter: posar a disposició una llibreria per presentar-hi llibres, entrevistar-hi escriptors, convertir-la en un lloc de trobada. De fet, podria considerar-se que aquesta és una manera de promoure la pròpia llibreria i de vendre llibres. La cosa important, però, és l’esperit generosament democràtic amb què s’ha fet i que continua viu a la 22. En Guillem i els seus hereus, laborals i morals, no han tingut un no per a ningú. I encara més i millor: tracten tan bé un escriptor com un novell; un autor que ven molts de llibres com un altre que en ven pocs; un conegut que omple la llibreria com un desconegut amb una o dues persones de públic. En Guillem ha acollit tothom amb la mateixa amabilitat i bona cara. Ha posat les cadires. Ha presentat els participants dels actes. Ha enregistrat l’acte amb les seves càmeres successives. I, al final, ha tret galetes i beguda, que durant molt anys va ser un xampany que jo estava convençuda que en Guillem fabricava a la banyera de la 22, és a dir, tal com James Cagney feia ginebra en un film de gàngsters ambientat als anys de la Llei Seca. És per això que en Guillem és com el James Stewart d’It’s a Wonderful Life: el més ric de la ciutat perquè és qui té més amics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.