Un fil de veu etern

Vaig saber de la mort de Montserrat Caballé trobant-me lluny de Catalunya i, com passa sovint amb la memòria involuntària, no sabria dir per què el primer que em va passar pel cap va ser que li vaig dir “no siguis burro i escolta-la”, a un amic a qui estava fent sentir un disc antològic de la soprano. Fa molts d’anys, d’això. Ell li tenia mania perquè li semblava una dona conservadora que suposava amiga de les elits més ràncies que merdejaven pel Liceu. Al cap d’una estona em va reconèixer que no havia de ser “burro”: la bellesa d’aquella veu estava per sobre del que podia suposar de la cantant i no hi havia de renunciar.

Les meves circumstàncies actuals fan que hagi llegit poca cosa del que s’ha escrit arran de la mort de Montserrat Caballé. Suposo que s’ha parlat de la veu excelsa, “superba”, d’una de les millors sopranos de tots els temps. I tal cosa és justa perquè és incontestable. No sé si s’han passat per alt qüestions controvertides, com ara que, junt amb el seu germà, va controlar durant un llarg temps les contractacions del Liceu. En fi, diuen que la mort ens fa millors a tots. Però segur que ningú ha dit que la seva veu era millor del que realment era: ho era tant, de bona, que no es podria millorar. Jo, en tot cas i per la meva edat, només la vaig sentir en directe diverses vegades en els últims anys de la seva dilatada carrera, sobretot a Peralada, que també va ser un dels seus feus. Tinc la sensació que, de manera inevitable, el pas del temps va fer que em perdés l’esplendor d’aquella veu tan clara. Però, a vegades, encara irradiava l’emissió enlluernadora, la dicció precisa, els aguts lluminosos, el fraseig subtil i aquells pianissimi amb què la seva veu es convertia en un fil per a l’eternitat.