Fils

La vida són fils. El teixit del qual està feta l’existència n’és la suma. Tan ferm i tan fràgil a la vegada. Som, bàsicament, descabdelladors de fusos, enfiladors d’agulles, rematadors de puntades. Massa sovint, ànimes esfilagarsades, aplicats sargidors d’estrips.

Teixir és un art i viure, un risc. El fil no sap, quan neix de la filosa, els nusos que el lligaran, per sempre més, a una esperança rompuda, ni les aliances de colors amb altres fils, ni si serà fort i irrompible, o delicat i feble, ni on trobarà la fi el seu cap. Només sap que no és infinit, perquè el fil comença i sempre, sempre acaba. No hi ha fil sense fi.

Hi ha fils que donen vida nova. Perquè el fil que s’uneix a un altre en crea un de més gran, i entrellaçat amb dos més fa un gruix considerable i quan es multiplica la trena, construeix una corda. I així el fil es fa robust, i es lliga a la vida mateixa com si no volgués desprendre-se’n mai. Però el fil té cap i té cua, i un dia queda penjant en l’aire; s’acaba, mor.

Hi ha fils com camins de llum, fils als quals voldries lligar-t’hi sempre, fils que mai hauries imaginat que un dia et deixarien orfe de la seva llaçada. Fent camí, els fils desfan una vida, i per tenir present aquella que marxa, només cal refer el camí i sostenir-lo en l’aire i mostrar-lo com a bandera. Que els fils no desapareixen mai, si els teixidors no abandonen la tasca.

El fil que ha descabdellat la Montse Oliva, companya de redacció de tants anys i amiga, ha estat injustament escapçat. Perquè no tots els fils acaben després de l’última passada, n’hi ha que els tallen, sobtadament d’un injust i fred cop de tisora. No t’oblidarem mai, Montse, et durem per sempre més recosida al fil de la nostra vida.