Campanars

L’escena del país és rica, per dir-ho fi. Un tant respira excel·lència en un moment donat com ensuma mesquinesa i miopia, barrejades, poc després. Tant som petits com capaços de figurar grandesa. Miopia i rubor, excel·lència i fins i tot utopia. Em perdo. El nostre país és realment menut, i sovint les nostres ments s’hi acomoden. Vull dir que és petit físicament i està distribuït en unes unitats bàsiques de mesura, els campanars. Els campanars determinen les fraccions del territori, i les seves estructuretes de poder. Cada campanar, un poder. Cada poder, un melic. Cada melic, pura autocomplaença, i la por al campanar adjacent, és clar. L’administració de la petitesa porta quasi sempre a l’administració de les misèries, les no materials, les pròpies d’aquella mirada miop, acomplexada i temorosa. Tot petit, massa petit.

En els pitjors anys d’aquesta crisi vaig poder seguir de prop un projecte benintencionat de promoció de l’activitat científica del país, fora de l’Estat. Es tractava de potenciar un triangle format per tres àrees d’innovació situades en els seus vèrtexs, aparentment dispersos: el 22@, el Centre Direccional de Cerdanyola i el futur Parc Aeroespacial de Viladecans. Aquell triangle ocupava menys de la meitat de l’Illa de França, ni una tercera part del gran Londres o l’equivalent a alguns dels barris centrals de Berlín. Es va fer una maqueta del territori amb aquests tres vèrtexs. Mirant-la, un perdia la noció de les distàncies. Era difícil no pensar que era una gran ciutat amb un esplèndid parc al centre, anomenat Collserola. Permetia una lectura àgil i útil dels vincles entre territoris veïns. Se centrava bàsicament en l’àrea metropolitana de Barcelona, és a dir una petita part del Vallès, el Baix Llobregat, el Barcelonès, etc., i retallava el seu perímetre una mica més enllà d’aquest entorn. Però la realitat que aporta una maqueta no podia evitar fer presents altres àrees: la resta dels Vallesos, el Maresme, l’Anoia, l’Alt Penedès... Una simple maqueta permetia també posar en evidència les baralles existents entre els seus campanars... mentals. Explicar a berlinesos, parisencs o londinencs que es focalitzava aquesta figura geomètrica però s’obviava, per exemple, una zona com els Vallesos, on viuen més d’1,3 milions de persones, on es produeix el 36% del PIB català, i hi sobreviu la principal concentració industrial del sud d’Europa..., incomodava la gola a qui intentava explicar l’invent triangular. Esdevenia l’evidència d’un guió feble, parcial i per a nosaltres enfadós. Una mala història, en definitiva, repetida una i una altra vegada.

El debat territorial que emergeix ara des del Vallès ofereix oportunitats per començar a allunyar-nos dels campanars –tots, s’anomenin també Barcelona, Àrea Metropolitana..., tant se val la mida–, a corregir la miopia, i que alguns melics treballin junts, simplement.