El tió

Vaig tard perquè ja fa dies que el tió de Nadal ha estat oblidat, però uns incentius d’última hora em fan tornar-hi.

A casa no havíem fet mai el tió. Ni se’n parlava. Fins ara ho havia atribuït al fet que la meva família era refractària a qualsevol manifestació escatològica. Fer “cagar” alguna cosa, fins i tot situar un caganer al pessebre, estava d’entrada descartat. El meu pare, convergent i pujolista de primera hora, no va afegir un caganer al pessebre fins l’any del Pacte del Majestic, quan per primer cop li vaig sentir la paraula “cagar” per dir que érem un país de “cagats” i que el Nen Jesús ho havia de saber. No hi va posar un sol caganer sinó quatre, que encara ronden per casa. Va acabar incorporant el tió als actes tradicionals quan li va semblar que els nets el reclamaven. Va triar d’entre la llenya d’encendre el foc un tronc amb dues potes que ara fa prop de quaranta anys que rep bastonades a càrrec de generacions successives de nebots i cosins. No té cara, ni fuma la pipa ni porta barretina. Els últims nens a atacar-lo ho troben a faltar, però jo mantinc la iconografia irreductiblement. A veure què en diran els nets que per ara no tinc. Els nets fan claudicar molt.

Ara llegeixo, via Joan Safont, que el tió de Nadal havia entrat als anys cinquanta i seixanta, que són els anys de què parlo, en molta decadència. No es feia amb la generalitat actual. El caràcter pudorós de la meva família, doncs, s’ha de matisar. No fèiem cagar el tió, també, perquè no es portava. Tan tradicionals i tan moderns...

La qüestió és que ara fer cagar el tió s’ha convertit en una obligació a cada casa i també en espais públics, organitzat per ajuntaments o entitats particulars o benèfiques. Hi ha una operació comercial pel mig, és clar. Sempre hi ha una operació comercial pel mig. Però el tió també ha vençut amb armes pròpies la figura del Pare Noel, que atacava amb força i que sempre ha estat un personatge una mica antipàtic, cansat i mal disfressat. I ha infantilitzat el dia de Nadal, cosa encara més important. Els adults sempre diuen que Nadal és una festa que es fa per als nens, i alguns arribem a dir que si no fos pels nens no el celebrarien, però la veritat és que els nens sempre han viscut el dia de Nadal amb temor perquè no entenen les converses inacabables dels grans a taula ni entenen que els galets de l’escudella siguin més bons que els macarrons amb salsa de tomàquet, i els terroritza el tràngol final d’enfilar-se a la cadira per recitar la poesia que els han ensenyat a l’escola, que és una poesia que ells mateixos veuen que no té ni cap ni peus ni s’entén. El tió els fa esperar la festa i els fa protagonistes actius i passius durant una estona d’aquell dia. “Caga, tió...” Ja hauria volgut una família amb menys escrúpols.