Camí d’apis

Divendres al vespre vaig tornar al carrer que Barcelona va dedicar a Joaquín Costa, el polític i intel·lectual regeneracionista nascut a Monsó, mort a Graus i enterrat a Saragossa. Suposo que la dedicatòria és deguda a una antiga i republicana voluntat dels aragonesos amb domicili a la ciutat, que tenen al carrer, fent gairebé cantonada amb la ronda de Sant Antoni, un edifici, el Centro Aragonés, que els és lloc de reunió i que té molt volum i bona estampa. Als baixos hi ha el Teatre Goya. Feia potser cinc anys que no passava pel carrer Joaquín Costa, i em va caure l’ànima als peus. Jo no vull unir-me a cap campanya contra l’alcaldessa de Barcelona, sobre la qual els adversaris projecten totes les afliccions que pateix la ciutat. La inclinació suburbial del carrer Joaquín Costa és observable també en molts carrers cèntrics de la majoria de ciutats grans i mitjanes del país, governades per alcaldes de diferents adscripcions. El comerç tradicional ha estat desplaçat per botigues de mòbils, d’aliments, roba barata i bugaderies. Tenen en comú la llum, una llum blanca i freda, produïda per bombetes de la mateixa remesa, que fa que els dependents i clients que s’hi belluguen i els transeünts que hi passen per davant presentin una cara espectral i com d’un altre món. Després hi ha els apis. Les botigues de queviures regentades per orientals posen a l’exterior uns apis sense olor i d’un verd pàl·lid que sempre són els mateixos apis, al carrer Joaquín Costa i a tots els carrers amb comerços semblants. Hi ha d’haver en algun lloc un centre productor d’apis clònics destinats a aquests establiments. Si als carrers elegants de tot el món hi ha les mateixes marques comercials, als carrers marginals, també de tot el món, hi ha els mateixos apis. L’uniformisme es manifesta pertot, no hi ha escapatòria.

En Manuel Foraster, l’amic estimat i enyorat, m’havia portat sovint al carrer. Em feia entrar en un bar regentat, m’explicava, per un fill de la Jean Seberg. En Manuel venerava la difunta actriu americana que semblava francesa. Demanàvem una cosa per prendre i esperàvem que el fill es fes present amb l’esperança que ens expliqués coses de la mare. No el vam veure mai. Un dia, sortint del bar, vam trobar el periodista Xavier Bosch davant d’un establiment bellament modernista que era dels seus pares. Ara és una cosa que no vaig identificar. El carrer, tranquil i agradable, tenia un bon passejar. Divendres hi vaig avançar amb una certa aprensió. Sovint m’havia encantat davant l’aparador de la llibreria La Rosa de Foc, que ofereix, com el nom indica, produccions revolucionàries tirant a anarquistes. Els aragonesos han participat històricament d’aquesta ideologia. La botiga subsisteix, més avall del Goya i entre un camí d’apis.