Demostrem que no tenim por

Estimada germana i amiga Montse. Tu, com moltes i molts, estàs vivint la repressió de l’Estat de primera mà. Jo estic empresonada i sotmesa a jornades maratonianes de judici i a trasllats i horaris duríssims i, fins i tot, cruels. I tu has hagut d’assumir, no només les tasques de logística del meu dia a dia (roba, lectures, necessitats bàsiques, peculi, etcètera), sinó també la cura emocional del nostre entorn familiar.

I és que l’impacte que generen les visites darrere del maleït vidre i la manca de comunicació quan més contacte necessitem, és una situació complicada de gestionar emocionalment. Així i tot, tu has agafat les regnes de la situació amb força i coratge. Amb tanta valentia que has decidit fer un pas endavant, ben raonat i de forma totalment conscient. Un pas amb el qual portaràs la nostra veu al Congrés espanyol per enfrontar-te, democràticament, a aquells que ens volen silenciats i atemorits.

Crec que has pres aquesta decisió no només per l’actual conjuntura política en la qual estem immersos, sinó perquè tu i jo compartim un substrat que ens condueix a assumir responsabilitats i a prendre’n part. Compartim, per exemple, un feminisme convençut. Venim d’una família matriarcal on la mare, tu i jo hem brodat un lligam excepcional que s’ha enfortit davant les dificultats i que ens ha fet créixer com a pal de paller del nostre entorn.

En la teva decisió també hi ha influït l’estima i la influència d’un germà, el Joan, que va morir sobtadament quan tenia només 24 anys. Un germà independentista de pedra picada que sempre ens parlava de la importància de viure en una República catalana per tal de millorar la vida de les persones. Recordo com, una vegada, ens va mostrar l’esbós d’un treball de la llicenciatura d’història sobre el Quebec i el referèndum d’independència d’aquesta regió del Canadà.

També recordo la mala estona que vam passar aquell 11 de setembre quan el nostre germà va ser detingut. Vam haver d’anar a un judici on se l’acusava d’aldarulls pel simple fet d’haver assistit a una manifestació. Aquella vegada es va fer justícia i va sortir-ne absolt. Aquests records ens acompanyen sempre. Fins i tot el 20 de febrer passat, dues hores abans de declarar al Tribunal Suprem, tu mateixa em vas donar ànims dient-me: “Fes-ho bé, Dolors! Per en Joan i per tots els que treballen i han treballat per la llibertat!”

Aquest és el nostre substrat personal, unes arrels que sempre ens han fet fer un pas endavant quan hem sigut conscients d’una injustícia, i ara és el teu torn fer-lo. Vols anar a Madrid perquè, com a filles de pagès que som, estimes la terra i vols cuidar l’entorn gironí que ens ha vist créixer i el país en el seu conjunt. Però, el més important, és que vols anar a Madrid perquè estimes la justícia social i anheles una societat més lliure, feminista, ecologista i pròspera. Per tot això sé que, si la gent et fa confiança, seràs una gran representant de les comarques gironines. Tinc la certesa que els interessos dels gironins i gironines estaran ben representats i també que no afluixaràs en la defensa de la sobirania de Catalunya i del nostre dret a l’autodeterminació. Així, la teva veu, que es va iniciar públicament donant-me veu només a mi, serà amb tota seguretat la veu de totes i tots els que anhelem una Catalunya independent, sobirana i justa.

Som-hi! Ens en sortirem! Et votaré per correu en les eleccions del 28-A des de la presó d’Alcalá-Meco! Una abraçada lila i groga!