Un museu de la ràdio

Aquest mes es compliran 18 anys de la primera vegada que es va demanar públicament la creació d’un museu de la ràdio a Catalunya. Va ser el 22 d’abril del 1995 amb motiu de l’exposició Temps de ràdio que Joan Julià va fer a La Rectoria de Sant Celoni. La petició la feia en Cinto Niqui, del programa L’altra ràdio de Ràdio 4. Deu anys més tard, ell mateix tornaria a demanar-ho amb motiu de l’adquisició per part del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya de la col·lecció de Joan Julià.

El 13 de febrer del 2018, en el marc del Dia Mundial de la Ràdio, Josep M. Martí, de l’Observatori de la Ràdio de la UAB, en un acte a l’Ateneu Barcelonès, va lliurar a responsables municipals de Barcelona el manifest que, promogut pels històrics programes L’altra ràdio (1980) i Cocodril Club (1993), demana la creació d’un museu de la ràdio a Barcelona, la primera ciutat de l’Estat espanyol que va tenir una ràdio: Ràdio Barcelona, 1924.

L’oferta radiofònica a Catalunya ha estat sempre àmplia, entre les emissores nacionals i les estatals, a més dels centenars de ràdios locals que trobem repartides pel territori. Potser per això, quan el maig de l’any passat en Cinto Niqui, Albert Malla, Esther Molas i Daniel Condeminas explicaven al MAC (Mercat Audiovisual de Catalunya) que s’havia presentat el manifest en favor de la creació d’un museu de la ràdio a Barcelona, un lloc on s’aplegui i recopili la història de la ràdio a casa nostra, un lloc on s’acullin i es mostrin els aparells, però sobretot les veus, els arxius sonors i els programes que han marcat l’evolució de la ràdio, però també de la societat, a Catalunya, em va semblar una iniciativa d’allò més interessant. Una iniciativa que fa 18 anys que pul·lula per aquí i per allà, buscant un lloc on aterrar definitivament.

El Manifest per a la creació d’un museu de la ràdio –que compta amb gairebé 500 adhesions tant de professionals de ràdio com de col·lectius que integren milers de persones com el Col·legi de Periodistes, l’Institut de la Comunicació de la UAB o la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya– parla d’un “centre didàctic i lúdic dedicat a preservar la memòria sonora del mitjà radiofònic, a la construcció d’un relat històric dels seus professionals i al foment de l’ús del llenguatge sonor, com una eina expressiva i creativa”.

En paraules de Cinto Niqui, les tres potes sobre les quals s’hauria de sostenir el museu de la ràdio són: la història del mitjà radiofònic i de la mateixa societat a través del mitjà i de la publicitat radiofònica, la formació i divulgació del llenguatge sonor, i el patrimoni sonor.

Catalunya ha acollit diverses exposicions sobre la ràdio, i des del 2012 disposa d’un museu a Roda de Berà, que Luis de l’Olmo va impulsar en la línia del que hi ha a Ponferrada, la ciutat natal d’aquest gran professional. Però la proposta de museu que impulsen en Cinto Niqui, Albert Malla, Esther Molas i Daniel Condeminas correspon a un concepte més ampli i, sobretot, més viu, que necessita el suport del conjunt de les institucions i de la societat per trobar una ubicació idònia. El Mnactec, el 22@ i, darrerament, Can Batlló, són alguns dels emplaçaments que, en diferents moments, s’han apuntat com a possibilitat. Sigui on sigui, a Barcelona o fora de la capital, i com més aviat millor, espero que el museu de la ràdio trobi el seu lloc.

Per això, ara, 18 anys més tard de la primera petició en favor d’un museu de la ràdio a Catalunya, he volgut recordar el camí fet per aquella reivindicació i la tasca feta pels seus promotors que, lluny de defallir, continuen treballant i reclamant un projecte necessari en el qual creuen i per a la realització del qual continuen buscant suports. Aquí va la meva aportació, en forma d’article, i el meu desig que la llavor plantada ara fa 18 anys a Sant Celoni, en terra fèrtil al peu del Montseny, trobi els suports necessaris per arrelar i prendre forma en la creació d’un museu de la ràdio a Catalunya. Molt bona ràdio!