Opinió

Ombres de Primavera

Poesia per resistir la barbàrie

“M’ha commogut saber que Charlotte Delbo creia que la poesia va ajudar-la a sobreviure en la seva estada al camp d’extermini nazi d’Auschwitz

Entre pel·lícula i pel·lícula, he aprofitat moments a Canes per llegir La mesura dels nostres dies, en què Charlotte Delbo posa en relació el seu testimoni sobre els camps d’extermini (i el moment del retorn) amb el de companyes deportades supervivents. Buscant-ne referències, m’he assabentat que l’escriptora va arribar a Auschwitz en un tren que va transportar 320 dones d’arreu de França que, majorment, van ser detingudes per la seva resistència contra el nazisme. Aquestes dones van entrar el 23 de gener de 1943 al camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau cantant La Marsellesa. En l’uniforme de ratlles imposat pels seus botxins hi havia el triangle vermell dels presoners polítics. D’aquelles 320 dones, en van sobreviure 49. M’ha commogut saber que Delbo creia que la poesia va ajudar-la a sobreviure: va fer un esforç de memòria per arribar a “reconstruir” mentalment 57 poemes. La poesia havia estat necessària a Auschwitz i ho va continuar essent després. D’aquí, contradient la sentència del filòsof Theodor Adorno relativa al fet que la poesia no és possible després d’Auschwitz, va escriure poemes, com ara aquest inclòs a La mesura dels nostres dies: “He resistit a la injustícia//que m’ha capturat//i m’ha lliurat a la mort//he resistit a la mort amb tanta força//que no m’ha pogut treure la vida//per venjar-se//m’ha tret les ganes de viure//i//m’ha fet un certificat//aquí el tinc//signant amb una creu//perquè em serveixi el proper cop.” En tot cas, creia que la poesia potser seria inútil si no feia sentir Auschwitz. Potser també per contradir Adorno va decidir-se a publicar Aucun de nous ne reviendra (títol, corresponent a un vers d’Apollinaire, del primer llibre de la seva trilogia sobre Auschwitz i després) vint anys més tard d’haver-lo escrit al 1946.

A més de la poesia, retinguda a la memòria, els records també van ajudar Delbo a sobreviure. Tanmateix, a La mesura dels nostres dies, escriu: “Cadascú s’havia endut els seus records, tot el feix dels seus records, tot el pes del seu passat. A l’arribada vam haver de desfer-nos-en. Entràvem nus. Em direu que a un ésser humà se li pot arrabassar tot, menys la memòria. No sabeu res de res. Primer se li treu la condició d’ésser humà i aleshores l’abandona la memòria. La memòria se’n va a tires, com tires de pell cremada.” I, malgrat tot, alguna cosa de la memòria va resistir. Hi ha una altra circumstància que va ajudar-la: la solidaritat entre les dones junt amb les quals va ser deportada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.