Opinió

Tribuna

Barcelona ciutat acabada

“¿No hauríem de considerar els límits reals de la ciutat, en lloc de cenyir-nos al límit municipal?

Segons informació cadastral del municipi de Barcelona de l’any 2015, la superfície urbana comptabilitzada era de 114 km² i el nombre de parcel·les, de 75.962, de les quals 7.978 eren unitats vacants. D’aquesta informació cadastral es dedueix que tan sols un reduït nombre de parcel·les romanien com a unitats urbanes vacants, concretament el 10,5% del nombre total de parcel·les existents, moltes de les quals són zones verdes i, per tant, no edificables o estan qualificades per fer-hi escoles, centres esportius, etc. D’aquesta manera, únicament una petita resta són solars potencialment residencials, bé de titularitat pública o de propietat privada.

En aquest context, ¿no hauríem de declarar la ciutat de Barcelona com a ciutat acabada? I en aquest cas, no hauríem d’abordar el model de ciutat des d’una concepció molt allunyada de la prevista en el pla general metropolità de 1976, avui encara vigent. Primerament, créixer a partir de l’esforç constructiu de la renovació urbana i de la rehabilitació, utilitzant eines normatives pròpies dels recintes delimitats, com les aplicades en els centres històrics. Comptant amb una realitat material i social existent, o el que és el mateix, partint d’un espai concret i habitat.

Quan abans créixer suposava crear infraestructures i vials per construir immobles per a individus anònims, actualment la realitat de la ciutat acabada és diversa i compta amb persones, famílies i negocis, existents i arrelats. Això obliga a construir des de la pluralitat de criteris i situacions personals, no sempre de manera profitosa per a la ciutat entesa com a unitat, i adoptar la més àmplia diversitat de solucions participades. Tot això per seguir produint ciutat, resolent les antigues i noves necessitats, atorgant un renovat valor a l’estructura heterogènia de la ciutat acabada. Sense oblidar, cal afegir, la conseqüència més immediata, la d’intervenir sobre un recinte confinat que contradiu la lògica inherent a la llei del mercat. Recurs habitual del sistema liberal, d’incrementar la producció de sòl urbà per a, suposadament, fer baixar el seu preu. Un subterfugi que és impossible d’aplicar en el marc de la ciutat acabada. En aquest marc l’increment dels preus del sòl i immobiliaris és una constant difícil d’aturar que únicament l’actuació pública concertada podrà evitar.

Així, en considerar Barcelona com a ciutat acabada, com també ho va ser anteriorment en la seqüència de la ciutat, emmurallada, confinada i desbordada dels segles XII, XIII, XIV i XIX, ¿no hauríem de considerar els límits reals de la ciutat, en lloc de cenyir-nos estrictament al límit municipal? I en l’àmbit més immediat, ¿no hauríem de considerar, com a primer pas, un àmbit mancomunat delimitat pel fossat de la nova muralla de les rondes?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.