Vivint el moment com si fos l’últim

Com parlar de l’amor? I, tanmateix, ho han provat quasi tots els poetes fins, potser, inventar-lo. També Pasternak. El cas és que la guerra civil s’acabava amb la victòria dels revolucionaris quan, abandonant els Germans del Bosc que van segrestar-lo per convertir-lo en el seu “metge treballador”, Givago decideix partir. Travessant el bosc, en ensopegar amb dues branques carregades de neu, imagina els llargs braços blancs de Lara, rodons i generosos: “Et tornaré a veure, indescriptible bellesa meva.” A vegades, en aquells moments de comunió amb la naturalesa que la novel·la exalta fins quan l’horror s’escampa arreu, el doctor recordava Lara. També la somiava. Quan arriba a Iuriatin, va a casa seva, però Lara, en saber que han vist Givago pels contorns, ha marxat a Varikino creient que aniria allà deixant-li, però, unes claus i una carta explicant-li que la seva esposa, Tonia, va tenir una filla i que amb la resta de la família van marxar a Moscou. Quan Lara torna, Givago perd el coneixement, de tant de goig, però també perquè està malalt. També hi va estar, de tifus, a l’inici de la revolució i és així que, davant de les convulsions, sembla com si el seu cos necessités emmalaltir, infectar-se i prostrar-se, per refer-se: acostar-se a la mort per renéixer.

“El seu era un gran amor. Tothom estima sense adonar-se de l’extraordinari en el seu sentiment. Per a ells, en canvi, i en això residia l’extraordinari, els moments que com una flamarada d’eternitat, en la seva condemnada existència humana, sorgia la palpitació de la passió, constituïen moments de revelació i aprofundien més i més el sentiment de si mateixos i de la vida”, escriu el narrador, però potser transmet més aquest gran amor amb detalls fulgurants i sobretot a través del fet que Lara i Givago viuen cada moment com si fos l’últim. Això perquè, mentre la família de Givago ha sigut expulsada de Rússia, tenen la consciència que poden ser detinguts: no han actuat en contra de la revolució, però hi pot haver qui cregui que no prou a favor. I ella, a més, és l’esposa de Strélnikov, que va ser líder revolucionari, però mai del partit i que ha caigut en desgràcia. Un dia, pressentint-ho Lara, arriba per recordar-ho Komarovski, que és d’aquesta mena de gent que sobreviu a tots els règims. Decideixen refugiar-se a Varikino, on Givago torna a escriure poemes, però Komarovski torna a trobar-los i, insistint en el perill, Lara parteix amb ell i Givago veu com desapareix: “Adeu, Lara, a reveure en el més enllà, adeu, amor meu (...) No et veuré més, mai més, mai més en la vida, no et veure mai més.”