Opinió

Tribuna

Ni exclusió ni indiferència

“Els poders públics no poden ser indiferents al fet religiós

Actualment tothom entén que l’Estat ha de ser laic, independent de qualsevol tradició o autoritat religiosa. La paraula laïcitat s’ha convertit gairebé en un tòpic, que dona un plus de credibilitat al que l’utilitza. Ara bé, no tothom l’entén de la mateixa manera. D’aquí les discussions sobre el rol de la religió (per exemple en l’educació) o sobre la relació entre els poders públics i les confessions religioses (han de rebre finançament?). Una concepció adequada de laïcitat de l’Estat passa per entendre l’exigència de respectar la llibertat religiosa. Per una raó elemental: el poder polític té com a justificació de la seva existència i com a missió principal la protecció dels drets humans, entre ells la llibertat religiosa. I això reclama un compromís actiu en l’establiment de les condicions per tal que aquesta llibertat es pugui desenvolupar efectivament per tothom sense coercions ni discriminació, tant en l’espai privat com en el públic. Això només és possible amb la col·laboració lleial entre l’Estat i les comunitats religioses. Des d’aquest punt de vista, és fàcil adonar-se de dos errors en la comprensió de la laïcitat, molt estesos avui a Catalunya. El primer és entendre la laïcitat com el projecte d’erradicar la religió o almenys d’excloure-la o marginar-la de l’espai públic (del carrer, de l’escola, dels mitjans de comunicació...). Aquest és un propòsit que viola frontalment la llibertat religiosa de les persones i de les comunitats, que tenen dret no solament a existir sinó també a expressar públicament les seves creences i participar en la vida social. L’altre error és entendre la laïcitat com neutralitat o indiferència dels poders públics en relació amb el fet religiós. Però els poders públics no poden ser “neutrals” ni indiferents al fet religiós, perquè han de vetllar per tal que els ciutadans puguin exercir la seva llibertat religiosa. Han de tenir en compte les seves diferents creences en el disseny de les polítiques públiques. Han de fomentar el diàleg i la convivència interreligiosa. I han de prevenir el risc que es desenvolupin experiències religioses perjudicials (sectes, fonamentalismes...). Els poders públics tenen també el deure de facilitar que les comunitats religioses puguin contribuir al progrés social i al bé comú: amb les seves activitats educatives, socials, culturals i d’atenció als més vulnerables, amb la seva funció de donar sentit i esperança a les persones (sobretot en els moments difícils de la vida) i amb la seva tasca de promoció dels valors ètics que fonamenten la mateixa democràcia i fan possible la convivència humana i la cohesió social: la solidaritat, la dignitat de la persona, la pau o la fraternitat. En aquest sentit, podem dir que l’activitat de les comunitats religioses és un servei d’interès públic que l’Estat ha de protegir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.