Opinió

Tribuna

Llibertat, amnistia…

“La solució no és permetre que ens imposin un retorn al corral de l’autonomisme a canvi de mesures de gràcia que dissimulin la repressió

Veient les propostes que una part de l’independentisme formula actualment, hom pot tenir la sensació de trobar-se amb un déjà-vu… Som a les portes d’un retorn als lemes i pràctiques autonomistes dels anys 70? Recapitulem: el 20 de febrer de 2017, el diari El Mundo publicava una entrevista de l’aleshores periodista Cayetana Álvarez de Toledo a un dels personatges més foscos de la seva professió i, sens dubte, el més connectat amb el que anomenem deep state (estat profund) i poders fàctics: Juan Luis Cebrián. En aquest diàleg entre la que havia de ser cap visible de l’encara més radicalització del PP vers l’extrema dreta catalanòfoba, i un dels inductors, des del seu diari El País, de la Garzonada del 92 (detencions i tortures a desenes d’independentistes), hi trobem aquesta joia: “¿Y qué opina que debe hacer el Gobierno ahora? Sobre el que incumple la ley debe recaer todo el peso de la ley. ¿Y si convocan el referéndum? Hay que prohibirlo. ¿Y si ignoran la prohibición? El artículo 155. Suspendes el Gobierno de la Generalitat. Al presidente de la Generalitat. A la presidenta del Parlament. A uno, dos, tres cargos públicos. A los que hayan convocado el referéndum. Acabados. Ocupas tú el poder. ¿Y entonces qué ocurrirá? Entonces el debate ya no será cuándo van a lograr la independencia, sino cuándo van a recuperar la autonomía.

Dit i fet. Un cop més, Cebrián exercia d’ideòleg de l’espanyolisme més bel·ligerant, i l’aparell de l’Estat espanyol seguia fil per randa la seva recepta repressiva. Fins aquí, per molt malament que ens sembli, tot normal: l’Estat fa d’estat, i en el cas d’Espanya d’estat oligàrquic i repressiu amb profundes arrels franquistes, és a dir, autoritàries i hostils respecte als pobles i nacions ocupades.

El que resulta realment preocupant és la incapacitat d’una part important dels líders de l’independentisme per sortir del guió establert pels repressors. Com ja denunciàvem l’any passat en aquesta mateixa tribuna, una part important dels dirigents polítics catalans ha acabat adoptant el llenguatge i el marc mental i conceptual de l’enemic, i, en conseqüència, desplegant una línia política d’acomodament al marc normatiu i als dictats del règim: de la restitució (del govern legítim) alguns han passat a la restauració (del règim monàrquic i l’autonomisme). I així, sense una estratègia unitària per avançar vers la ruptura democràtica i en la construcció de la República, i amb incessants lluites partidistes per acaparar les engrunes del poder autonòmic, arribarem a la sentència anunciada del judici polític contra l’independentisme. En aquest context, hi ha un perill evident pel que fa a la temptació d’alguns d’abaratir expectatives i reconduir la resposta popular a una versió renovada del “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” que acabà consagrant la traïció dels líders.

Aquest nou graó en l’escalada repressiva suposa una gran oportunitat per canalitzar la indignació popular davant l’ultratge als nostres drets i als nostres representants polítics i socials en una nova embranzida mobilitzadora que denunciï el caràcter autoritari de l’Estat, que en qüestioni la seva legitimitat i que empoderi el nostre poble. Una oportunitat de reprendre el camí de la construcció republicana a partir de l’acció conjunta entre carrer i institucions amb un horitzó de ruptura democràtica clar: el que teníem l’1 d’octubre de 2017. La combinació d’iniciatives noves com la del Tsunami Democràtic (tot i que en el manifest inicial sospitosament no aparegui el mot independència i ni tan sols República), del treball dels CDR i tots els que mai han deixat de picar pedra, l’experiència de les grans mobilitzacions convocades per l’ANC i Òmnium i de les vagues del 8-N (2017) i el 21-F (2019), són una base prou sòlida per poder demostrar i demostrar-nos que “ho tornarem a fer”.

L’estat espanyol, cada dia més controlat per l’aparell-entramat ultra de jutges, guàrdies civils, alts funcionaris i oligarques, que actuen molt per damunt de la lògica partidista i sovint fan irrellevant qui ostenti el càrrec a La Moncloa, no s’asseurà a negociar fins que l’esforç per dominar-nos deixi de sortir-li a compte. I de moment, per molta “jugada mestra” que se’ns vulgui vendre, la repressió li ha sortit gratis. Per això la mobilització, la denúncia, el boicot, el consum estratègic i la resistència civil i institucional no violenta són elements clau per avançar.

El moviment republicà català és una de les forces populars transformadores amb més potencialitats a Europa, però lamentablement no podem dir el mateix de bona part dels seus lideratges polítics. La solució, com sempre, serà passar-hi per sobre. No permetre que ens imposin un retorn al corral de l’autonomisme com a penyora per unes mesures de gràcia que dissimulin la repressió i l’ocupació que pateix el nostre poble. Prenem de nou els carrers, posem de nou l’Estat espanyol davant el mirall i fem evident el seu caràcter antidemocràtic, empoderem-nos… i, contradient les profecies del guru del nacionalisme espanyol, diem als nostres representants institucionals amb fets (i amb paraules de Llach) que “no abaratiu el somni”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.