Opinió

opinió

Montse Bassa i Coll, germana de Dolors Bassa i candidata al Congrés per ERC

Sentència a la democràcia

“Les generacions que venen depenen de la seva sentència. No és la meva llibertat és la de tots.” Aquestes paraules de la meva germana el darrer dia el judici farsa al Suprem són una font d’energia inesgotable per aquests dies tan durs que ens ha tocat viure. Feu-vos-les vostres! 

No esperàvem res d’un judici polític que no fos odi i ràbia. Sabem que davant hi tenim un règim del 78 cruel i venjatiu, que seguirà aixafant-nos sense escrúpols. Un estat que concep com a delicte votar. 

Són dies molt durs per ella i per a tots nosaltres. Malgrat el dolor, ella es manté ferma. No deixarà mai de sorprendre’m. És un exemple de vida.  

Fa uns dies vaig veure la Dolors a través del putu vidre, durant els pocs minuts que se’ns concedeix als familiars. Vam parlar una mica de tot sense poder aprofundir en gaire res perquè 25 minuts no donen per a més. No em vaig treure del cap una part de la conversa. 

La meva germana, va venir com sempre, amb un somriure d’orella a orella. Però només mirant-la als ulls, vaig saber que li passava pel cap alguna cosa. Així que li pregunto i em respon: “Portem gairebé dos anys entre barrots”. Acabava d’escoltar les notícies i, una vegada més, l’expressió “si la sentència és dura...”. I al moment exclamà: “ Dura? Fins i tot l’absolució hagués estat una sentència dura”. 

Després de tants dies tractats com a delinqüents, només desitjo que la resposta del poble sigui contundent. Pacífica i contundent. I que sigui l’inici d’una reivindicació sense precedents perquè ja n’hi ha prou d’aguantar. Les mobilitzacions han de ser tan perllongades en el temps que, encara que no siguin de forma continuada, obliguin a fer seure a l’estat repressor en una taula de diàleg perquè només permetent el dret a decidir es solucioni aquest conflicte. Un conflicte que tots sabem que és polític. I estic segura que així serà. El camí serà llarg i dur, però n’estic convençuda. 

Quan la meva mare em pregunta per què la Dolors està tancada a la presó, sempre li responc: per haver permès que votéssim aquell 1 d’octubre d’ara ja fa dos anys. I aquí, ella es perd. Es perd perquè recorda aquell dia. Recorda la il·lusió d’haver anat a votar. D’haver-hi anat amb la seva filla, la Dolors. I m’explica que la gent els va obrir un passadís i les aplaudien. I ella se sentia orgullosa.

Sense vosaltres no som res. Estant al vostre costat, a peu de carrer, i sentint el vostre escalf, em sento cada dia més orgullosa de ser catalana. Un poble immensament valent. Immensament compromès amb els valors democràtics. I mai, mai, mai podrem agrair tot el que heu fet per la meva germana i per la resta de presos polítics que aquest estat demofòbic ha condemnat. Amb el seu empresonament, han sentenciat la democràcia.

Privant-los a ells de llibertat, ens l’han privada a tot un poble. Que la resposta a aquesta sentència injusta sigui la continuació del camí que junts hem emprès, el dels drets democràtics i civils. I el del dret a l’autodeterminació. Elles i ells ho han donat tot.  

Dolors, Oriol, Raül, Josep, Jordi, Carme, Quim, Jordis... No pararem, no pararé, fins que sigueu lliures. Fins que siguem lliures. 

Us estimo. Dolors, t’estimo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.