Volar de nou

Vaig dubtar llargament, però finalment vaig decidir viatjar a Palma per motius laborals: un curs programat per mitjans de març es va haver d’ajornar, com tantes altres coses, i només es podia fer a mitjans de juny. Em feia il·lusió fer-lo, perquè és a propòsit de l’estimada cineasta Agnès Varda, però quan m’ho van proposar fa un mes no feia gaire que havia començat a passejar per la ciutat on visc i, sincerament, em feia cosa desplaçar-me encara que em diguessin que Mallorca estaria a la tercera fase i que, de fet, és un dels llocs amb menys casos registrats d’afectats pel coronavirus. D’entrada, per haver de pujar a un avió. Una persona que havia fet el vol a Palma recentment em van assegurar que mantenien les distàncies de seguretat deixant buit els seients del mig de les fileres de tres. Tanmateix, se’m van disparar les alarmes quan, en fer el check-in per internet, em van assignar un seient del mig, de manera que vaig imaginar que l’avió estaria ple, però vaig pensar que no podia cedir davant de la por si volia tornar a viatjar pel món.

En arribar a l’aeroport de Barcelona, cosa que un mes abans suposava que no faria fins al cap de temps, se’m va fer evident que l’espai era tan trist com sempre, però que hi havia molta menys gent que abans del coronavirus: vaig imaginar que la desolació devia ser infinita quan pràcticament no hi havia vols. Va ser fàcil arribar al control d’accés, on vaig ensopegar amb les normatives de seguretat del que s’ha convertit en pocs anys en l’antiga normalitat vigent. Com que feia temps que no hi passava, em va estranyar de nou que ens hi hàgim acostumat. Com sempre em passa, la porta d’embarcament quedava llunyíssim i la tristesa dels passadissos em va semblar infinita. Després de fer cua, no sé fins a quin punt amb les distàncies degudes, vaig accedir a l’interior de l’avió i vaig arribar cap al lloc assignat en una de les últimes files. Només hi faltava jo per omplir-la, però, en veure que aquella part del darrere estava força buida, vaig demanar a una hostessa si em podia asseure en un altre lloc. Em va dir que sí en el cas que no s’ocupés. Algú altre va dir-li que suposava que, tenint present, a més, que els preus dels bitllets s’han triplicat amb l’argument de les mesures de seguretat, respectarien les distàncies. L’hostessa va dir que la llei permetia ocupar-ho tot. No pagava la pena discutir perquè tenia tota una fila per mi. Fins i tot vaig dormir. Quan vaig arribar a Palma, ningú m’esperava per aplaudir-me, a diferència dels primers alemanys que van tornar a l’illa. Em vaig sentir eufòrica.