La crua realitat dels temporers

A Colòmbia ja no hi ha oportunitats. La instrumentalització política ha dut milers de colombians que no tenen ocasió d’accedir a una feina digna a cercar alternatives per aconseguir millorar la seva qualitat de vida trobant una oportunitat laboral fora del seu país. Aquesta cerca de feina i la seva gran capacitat de treball van convertir durant el període 2000-2008 les persones colombianes en uns recursos humans llaminers, una de les nacionalitats més reclamada al camp espanyol per als treballs de temporada.

Les diverses campanyes agrícoles a Espanya han propiciat que part de la contractació en origen generi un flux de pagaments o tripijocs polítics a Colòmbia. Va ser així com des de l’any 1999 fins al 2008, milers de colombians van tenir l’oportunitat de treballar a Espanya amb una targeta temporal de sis mesos, prorrogables a tres més, però sense conèixer el context econòmic i social al qual s’enfrontaven en un país diferent del seu.

Els departaments del nord del país –Santander, Córdoba, Sucre i Bolívar– van ser els de més alta migració temporal cap a Espanya en aquell període de temps. Aquesta migració estava condicionada a diversos temes àlgids. Per exemple, polítics regionals van instrumentalitzar els temporers enviant un membre de cada família que els hagués votat en les eleccions, a manera de favor, en un clar procés clientelar per aconseguir rèdit polític a mitjà i llarg termini. De casos d’aquests se’n troben a milers.

Els canvis en les condicions de contractació, l’increment de les hores de feina i la lluita interna per sobresortir i per intentar quedar-se com a resident han estat el pa de cada dia. Hem de tenir en compte que, per gestionar el procés de contractació en origen, les empreses els prometien un salari i unes condicions laborals i d’allotjament. A l’arribar a Espanya, tanmateix, aquest salari i aquestes condicions eren canviats per uns altres, vulnerant la bona fe –i no només la bona fe, sinó també els drets– dels temporers. A la disminució del salari inicialment pactat, cal afegir-hi que els temporers s’havien de pagar els bitllets d’avió. El cas més significatiu va succeir en una coneguda cooperativa de la província de Girona en què van descomptar els imports dels vols d’anada i tornada en una única nòmina, i van deixar els treballadors sense diners per menjar o desplaçar-se. A més de tot això, s’ha de tenir en compte les difícils situacions d’amuntegament en els magatzems reconvertits en dormitoris, les condicions insalubres de les cuines i els banys compartits, les instal·lacions de treball i el fet que les accions racistes i xenòfobes per part de treballadors i directius de les empreses del sector agroindustrial són habituals. Afegim-hi que l’estatus contractual de les cotitzacions a la seguretat social espanyola d’aquests treballadors es troba en un núvol jurídic, ja que aquesta immensa minoria de treballadors mai ha cotitzat a la seguretat social a Colòmbia, amb la qual cosa aquestes aportacions que se’ls descompten de la nòmina mai redundaran en benefici de les seves jubilacions; de fet, mai tindran jubilació. Arran de les restriccions de mobilitat social i econòmica degudes a la pandèmia de la Covid-19, s’haurà de repensar un model de gestió de la feina, com seria el cas dels temporers agrícoles. Una alternativa viable a curt i mitjà termini és la regularització de milers de persones en situació de risc d’exclusió social, indocumentats al territori espanyol, a l’empara d’una normativa que inclogui la repoblació d’una Espanya buida i les necessitats de seguretat alimentària agrícola que aquests nous temps requereixen.

Els temporers agrícoles són i seran una part més d’aquest sistema que es nega a acceptar la migració com una aportació a la societat. El que no recorda el sistema és que, al cap i a la fi, tots (i totes) som migrants.