Connectors textuals

La diferència fonamental entre la llengua culta i la col·loquial és que la culta (que sol ser escrita) és capaç d'acumular significat (i, per tant, de matisar), i això és el que fa possible el pensament complex: el que ens permet anar més enllà del que ja sabíem. Un paràgraf ben escrit cus i relliga les frases perquè s'il·luminin entre elles. I el mateix fa amb els paràgrafs un text ben travat. Aquest tot orgànic s'articula amb el que en lingüística es coneix com a connectors textuals. Ho són: per tant, tanmateix, de fet, per cert, en tot cas, etc. Potser perquè el català s'emmiralla massa en l'oralitat, més aviat fem curt de connectors i acabem copiant-los del castellà: a dia d'avui, així les coses, a tot això, després de tot, per últim, etc. Em seria molt fàcil dir-vos que aquests connectors no són catalans i que heu d'escriure ara com ara, així doncs, mentrestant, al capdavall, per acabar, etc. Però qui es baralla amb la llengua sap que les receptes fàcils són tramposes. Si en castellà totes 10 formes existeixen, segur que amb només 5 perdem algun matís. Si el matís és prou important, els bons escriptors no hi haurien de renunciar: o s'inventen alguna manera d'expressar-lo o obren la porta al connector copiat fent-lo servir sense manies. Segurament això ja ho han fet en el cas de per últim, que avui jo ja no corregiria. I és que tan perjudicial per a la llengua és calcar per ignorància com sacrificar significat per disciplina.