Opinió

De set en set

No te’n surts

Han passat anys, però no te’n surts. No pots ni saps oblidar. No ets capaç d’anar endavant. El calendari s’accelera mentre tu has desaprès l’art del parpelleig. Et trobes encallat com s’empantanen les potes d’un gos en un toll de fang ressec. Saps on és, el pots seguir a les xarxes, saber què vol que sàpigues que fa, quina música et recomana de manera subtil, on va i quin abric nou té ganes d’ensenyar-te. Però no el veus i això et fa un mal que ja no és només mal, sinó que ha passat a ser l’empedrat que t’ha transformat l’estómac en una roca incisiva que esgarrapa. Amb les emocions en punt mort o pels aires, tot depèn de la lluna, vius sumit en un estat de narcolèpsia enquistada. Quan hi penses, la llàgrima et mulla la galta i el puny s’enfonsa al coixí. T’has afeblit, perquè el desamor xucla la fortalesa, l’alegria i l’empenta. Has aparcat el desig al calaix dels mals endreços, al costat de les morts properes i els preservatius caducats. Algú tornarà a mirar-te com ho feia ell? No ho saps. Tampoc ho vols. No vols cap més mirada. Mai més. Ets radical, en això. Avall, que fa baixada. Mires daltabaix de la finestra i el vertigen ja no et remou. T’hi passes hores, amb mig cos a fora, jugant amb l’equilibri macabre. Comences a estimar el buit i el silenci. Deia Philippe Jaccottet: “Que la meva manera de resplendir sigui esborrar-me.” Esborrar-se i no fer soroll. Empassar-se les ganes, assumir la derrota, viure tranquil. Escriure, sempre que calgui, cada vegada que la roca incisiva esgarrapi les parets d’un cos massa feble per tornar a esclatar. No viure del record i, en paral·lel, haver perdut la capacitat de crear-ne de nous. No creure en Plató, farsant, però sentir-se massa fluix per seguir la joia d’Epicur. L’amor, un substantiu comú que ja fa temps va adoptar un nom propi.



[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)