El ‘boursault' i la senyora Tudó

Sempre associaré el formatge boursault al meu amic Francesc Ferrer i Gironès, un autèntic gormand. Tenia afecció pel bon menjar. Aquesta forma de vida li devia venir més de la seva faceta d'escriptor que de la de polític. Els polítics, tant les divinitats com els endimoniats, són éssers deshumanitzats, que han perdut el sentit del gust i el plaer del bon menjar. Els polítics mengen car i de franc, però el bon menjar no el tasten, tret quan mengen amb un escriptor.

Les persones que més m'han ensenyat l'art del bon menjar són escriptors d'ofici. Pla, Luján, Vázquez Montalbán, Espinàs. Per tots ells, el bon menjar és sinònim de menjar ben fet i prou. Sense cap altre luxe. Una truita a la francesa ben feta amb pa amb tomàquet ben sucat és bon menjar. Un tall de pernil de Jabugo és bon menjar. Les mongetes fregides amb llard són bon menjar. I un corball al forn és bon menjar. I el paradigma del bon menjar, al mateix nivell que els quatre exemples anteriors, és l'hamburguesa amb ceba i quètxup i una Voll-Damm que se serveix en un dels primers llibres de contes de Quim Monzó.

Tornant al ‘Boursault', me'l va descobrir Francesc Ferrer un dia, tornant de Perpinyà, quan encara es pagava amb francs i, al sud, on no es pagava amb francs sinó amb pessetes, es desconeixia el plaer indescriptible d'aquest formatge. El boursault és un d'aquells formatges que espanta les persones que no estimen el formatge i que fa adoptar mesures preventives als amants del formatge que no l'han tastat mai. Amb en Francesc Ferrer, i amb la Montserrat Pumarola, i amb altres amics a qui reunia per parlar de la pàtria i per fumar amb pipa, vam menjar boursault algunes vegades. Francesc Ferrer va fer moltíssims quilòmetres d'anada i tornada, en defensa de la immersió lingüística en català a les comarques de la Catalunya del Nord impulsada per La Bressola.

En data pròxima –el 26 de juliol– farà 75 anys del naixement de Francesc Ferrer. Enmig del temporal d'informacions i opinions tan conjunturals contra el qual hem hagut de navegar des del dia de finals de juny en què el Tribunal Constitucional va decidir resoldre (i ens va paltrigar), ens hauria convingut escoltar què deia Francesc Ferrer i copsar la llum del seu far. Perquè sempre, però en episodis crítics també, Francesc Ferrer era un “far”, així el va definir Joan Puigcercós el 24 de juny de l'any 2005. Escriptor prolífic, Francesc Ferrer tenia al cap i m'havia parlat en moltes ocasions de la senyora Pepita Tudó, sobre la qual en volia escriure la veritable història, una novel·la llarga.

Les relacions dels catalans amb Madrid i el tracte que reben no són cosa d'ara. Antoni Tudó i Alemany, un català del segle XVIII nascut a l'il·lustre carrer Bacea de Barcelona, per exemple, era un militar, oficial de confiança de la monarquia, que va passar per Cadis i va acabar a Madrid d'intendent del Real Sitio del Buen Retiro. Un germà seu, Jacint, l'any 1768, havia estat un dels signants de l'acta de la sessió del Consejo de Castilla per la qual es va aprovar prohibir l'ensenyament de la llengua catalana a les escoles de primeres lletres, retòrica i gramàtica. Investigant Jacint Tudó a les caves arxivístiques del Senat, Francesc Ferrer va arribar fins al germà, Antoni Tudó i, després, fins a Pepita Tudó, filla d'Antoni.

Pepita Tudó, explica Francesc Ferrer, era model i amant del pintor Goya, que es va inspirar en la finíssima senyora per a la creació artística de les obres dites La maja vestida i La maja desnuda. Un cop retratada, Goya va traspassar al seu amic Godoy Pepita Tudó, que la va acollir com a amistançada. El gentilhome i favorit reial Manuel Godoy es va beneficiar de la bellesa interior de la nua senyora Tudó, fins i tot durant el temps que va estar casat amb Teresa de Borbó. El senyor Antoni Tudó va sol·licitar que s'instal·lessin persianes a les finestres del Sitio del Buen Retiro perquè els madrilenys curiosos, quan hi passaven per davant miraven a l'interior de les habitacions.