Nació farinetes

Josep Carner explica en un des seus articles a La Veu (1923) que els catalans semblem incapaços de menjar una torrada i, en acabat, fer un glop de cafè amb llet, sense sucar el sòlid en el líquid, o d’anar primer per la neula i després, en acabat, fer un glopet de vi bo. “Llur ideal —ens diu— és que els queviures tinguin, en ésser ingerits, una flonja consistència de sopes.” Deplorava la mania de les farinetes, de sucar-ho tot, de fer que el menjar arribi reblanit a la boca. En deia “l’amor de les coses toves”. I advertia que “no és pas aquest estat d’esperit el més a propòsit per a les grans iniciatives (...) Sense la voluntat decidida i l’esperit de domini de l’home que no està per brocs i menja un bistec, no menareu sinó una vida modesta i parasitària”. Bé, potser és això, potser és que som un país farinetes. Un país embafat d’estètica, d’activitats recreatives i de mons que ens miren.

Vam tenir un moment bistec aquell u d’octubre, però va resultar pirotècnic. De seguida es va imposar el suca-mulla dels bonanit davant de la presó, de les manifestacions amb espelmes, dels llaços grocs, de les muntanyes il·luminades... Mentrestant, allà dins, un “estimava Espanya”, una altra es passava a la tinta lila, un altre, sorprenentment, ens revelava que “cap bandera no el representa, que només lluita per un món millor” (coi, ja ens ho podies haver dit abans, figura!). Els presos polítics més pa d’àngel del món mundial, vet-ho aquí. I vinga diàleg, i contes infantils, i abraçades, i xantatges morals amb els anys passats a la presó... A fora, tots amb el lacrimal a punt.

Quantes fugides d’estudi per estovar el que ens hauríem d’haver empassat serrant les barres i mastegant decidits la durícia! El terme independència, esborrat. Els de nació, nacionalisme i llengua única, anatemitzats. Tot, tot reduït a farinetes ideològiques i socials ben acomodatícies, d’aquestes que passen per la gola sense deixar-hi la ranera de quan parles de país colonitzat, de substitució demogràfica planificada, de societats paral·leles amb valors antagònics als nostres... Deu ser això: que tenim un president farinetes, un govern farinetes, uns diputats farinetes i uns partits i entitats farinetes perquè tots plegats som uns catalans farinetes que només volíem lluites farinoses, de sucar i regalar-te el paladar.