Ens morirem en castellà

“Moriremos, –ya lo sabemos.” Vet aquí les úniques paraules que, segons m’explicava durant la meva adolescència l’avi Jaume, es deien en trobar-se els frares de la Trapa, practicants del silenci total. Pel que es veu, també aquests religiosos tenien com a única llengua de comunicació, quan s’esqueia, el castellà. “¿Amb què surt aquest, ara?”, preguntarà segurament algú. De fet, jo podia haver començat amb qualsevol altra disquisició sobre el lamentable estat en què es troba actualment la nostra llengua, a pesar de les dures lluites que alguns sostenim des de sempre per tal de mantenir-ne la dignitat i l’elevació, així com la vigència en el seu àmbit històric, o sobre els atacs continuats que rep per part d’un Estat que en la seva Constitució afirma la voluntat de protegir i promoure les llengües diferents de la castellana i que també són oficials en el seu divers territori. Però aquest exemple m’ha semblat més il·lustratiu de la realitat catalana.

I és que la vida ens porta a les situacions més inversemblants i a les circumstàncies més sorprenents i més insospitades. En efecte, sembla que hom té dret a esperar un rendiment del seu treball. Però potser aquest dret no manté cap relació amb un temps concret i determinat. O sigui, que segurament el rendiment hi serà, però no pas en el moment en què hom desitja veure’l. Tot això, ho dic a propòsit de la meva pròpia dedicació al conreu i a l’estudi de la llengua catalana. Certament, quan vaig emprendre aquesta noble i difícil tasca, jo em creia que un dia, ni que fos cap a la fi de la meva vida, en veuria i fins en podria collir els fruits: després de tants esforços i de tanta bona voluntat, el català seria la llengua normal de Catalunya (dels Països Catalans). Però ara, a mesura que em vaig acostant a la data límit, m’adono que en bona part em fonamentava en una pura il·lusió.

I, ¿què és el que em fa adonar d’aquesta realitat? Doncs que en aquests moments passo una convalescència a casa després de tres llargues setmanes d’hospital. Per a fer més suportable la circumstància, vam decidir amb la família que demanaríem els serveis d’unes cuidadores que es dediquen a ajudar persones en la meva situació. I no ens vam descuidar pas de demanar a l’empresa subministradora el nostre desig que parlessin català (i vam rebre com a resposta una expressió tan falaguera com “ah!, això és molt interessant”). Però el fet és que l’empresa m’ha enviat a casa dues persones –la Rocío i la Juli– acabades d’arribar de l’Argentina (on havien anat a parar després de sortir del Perú, la seva pàtria), ja espigadetes i bones professionals, unes xicotes, d’altra banda, amb una gran qualitat humana, que no coneixen un sol mot català.

Una vegada vaig sentir un president de la Generalitat dient: “Nosaltres –es referia als polítics– ja hem fet les lleis (de normalització lingüística); ara a vostès –adreçant-se a l’auditori– els toca aplicar-les.” Ah!, no! Qui ha de fer complir la llei, qui l’ha d’aplicar, és el qui té autoritat per a administrar-la, no pas la pobra gent apallissada per la història. I, com s’ha pogut veure al llarg dels últims quaranta anys, la Generalitat no té cap autoritat per a aplicar una llei de normalització lingüística, perquè la llengua normal a Catalunya, com a oficial que és per a tot l’Estat espanyol, és el castellà.

Les bones voluntats de les gents diverses, del poble menut, dels amants i estudiosos que s’han dedicat privadament al treball d’exaltació de l’idioma, s’han evaporat sovint molt fàcilment. I l’Institut d’Estudis Catalans, que fa més d’un segle havia estat creat per a enaltir i normalitzar la nostra llengua, no és avui gran cosa més que una entitat decorativa, superada i marginada pels mateixos esdeveniments històrics, un centre d’on sovint han estat bandejades persones amb preparació i amb criteri, i on en canvi ha estat cridat més d’un catalanista de saló –incapaç de desenrotllar un currículum netament català–, una institució impotent per a plantar cara al mal pas en què es troba actualment la llengua i per a superar, capgirar o revertir la situació. Un organisme, en suma, absolutament prescindible.

Vet aquí unes quantes reflexions sobre l’estat actual de la nostra llengua. El català ha estat sempre sota la pressió del castellà. Durant molts segles ha pogut mantenir-se en la seva identitat. Però cal reconèixer que actualment sofreix un setge ben estricte i que, tal com ha demostrat la història, no hi ha castell que sigui inexpugnable.