Opinió

Tribuna

La claredat del desacord

“La castigada ciutadania ha patit dues dictadures, la real del franquisme i l’encoberta d’una democràcia formal que no ha volgut o pogut resoldre les demandes populars de la transició; les ha fet més urgents

Després dels set-cents llibres que diuen que s’han escrit, de deu anys ençà, sobre el “procés”, què pot dir més un humil (i no és broma) cronista local de múltiples localitats que és, des de fa cinquanta anys (dispensin), un servidor? Pot dir, certament, algunes coses que, curiosament, no recullen la majoria, o la totalitat, d’aquests volums publicats.

Aquestes coses no han tingut ressò en els grans mitjans. Per exemple, el testimoni audiovisual i escrit que ha anat formulant David Raventós, amb el seu vídeo La mentida. El documental de la veritat, estrenat, justament, l’1 d’octubre de 2019 –després de la vaga de fam, autèntica, de més de trenta dies, el maig de 2016–, vídeo totalment censurat pel sistema mediàtic català i espanyol, després de ser convenientment impugnat pels líders polítics del “procés”, ben coneguts per Raventós des de la seva època de militància a la FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya) i que queden ben retratats per aquest company de viatge que ha desmuntat, des de dins, les maniobres no pas casuals de confusió, dilació i, en alguns casos, d’extorsió, que s’han produït, fins al moment present, en el camp independentista.

Tot ve de molts anys i, amb el final de l’època Pujol, el 2003, els llobatons que van créixer, tot xuclant la mamella convergent, van trobar l’ocasió –en el moment d’apoteosi de la globalització neoliberal i d’haver perdut momentàniament la Generalitat– de girar a poc a poc el rumb cap a la independència, aprofitant l’emprenyament progressiu d’una societat que ja no podia més amb els canvis de cromos entre CiU, PSOE i PP. Tots els altres partits van haver de ressituar-se, i ERC, que es reestructurava i s’enfortia, va trobar, també, l’ocasió –que feia temps que buscava– per a entrar en el joc de l’hegemonia, i quan s’entra en aquest joc ja se sap que les proclames verbals disten molt de ser aplicades en el món real.

Ara ens trobem aquest embull, cinc anys després d’haver estat desnonades les esperances reals de canvi polític, econòmic i social d’una gran majoria, que contempla atònita aquest pas de ballet –amb la retòrica habitual i uns desacords que semblen pactats– entre una antiga Convergència, reconvertida al radicalisme nacional, sense que l’afecti gaire, pel que sembla, el trasbals mundial que ja tenim aquí, i un republicanisme que, per diferenciar-se, adopta el pragmatisme del diàleg, el consens i l’acord amb un Estat que no ha volgut saber mai res de llibertats nacionals ni de justícies socials. Entremig queden els dos milions, que van expressar-se als carrers, confiant que la paraula d’uns i altres es traduiria en fets. Els radicalismes, sovint només verbals, d’uns, i l’adaptació, obligada per la raó d’estat, dels altres, ho fa, de moment, impossible.

Molta gent es pregunta: és que no hi ha ningú més, res més, al marge d’aquest bipartidisme renovat, entre dues forces que es reclamen del mateix, que controla i domina totes les esferes de la vida catalana, obstaculitzant l’emergència de tantes idees, ideals i moviments socials? Potser és això el que, uns i altres, volien? Amb l’apropiació del recurs a la independència, des de les cúpules polítiques, s’ha aconseguit desmuntar les bases socials més actives, aquelles que no es conformen a sortir cada 11 de Setembre a manifestar la seva indignació, convertida en resignació al cap de quatre dies.

Tot és prou complicat, i ens ho fan encara més. La castigada ciutadania ha patit dues dictadures, la real del franquisme (que ja va posar les bases dels desordres actuals) i l’encoberta d’una democràcia formal que no va saber –voler o poder– resoldre les demandes populars de la transició. Al contrari, ha fet més urgents aquestes demandes, a causa d’una situació internacional –marcada per les elits del nou ordre mundial, disposades a enfonsar la petita i mitjana propietat, fragmentar Europa potenciant l’extrema dreta, mantenint l’ordre repressiu dels estats i, en fi, assolant el món amb terrorismes induïts, pandèmies que molts experts han considerat prefabricades i guerres pel domini dels recursos.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.