Opinió

De reüll

“Truca’m”

És el títol d’un dels temes més coneguts del cantant i músic Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979) i part de la seva lletra diu així: “Truca’m si un dia perds un vol i l’aeroport és fred i mort; truca’m si algú que estimes mor, o si el motor del cotxe no et respon; truca’m si mai fas un trasllat, i abans que pengis seré a baix saludant-te arremangat.” El mode imperatiu del verb trucar és, en aquesta cançó –que forma part de l’àlbum Jo mai mai (2012)– una invitació a parlar per telèfon per tractar diferents qüestions: des d’afers banals fins a d’altres més profunds. Sí, trucar, comunicar-se per telèfon. Escoltar la veu de l’altre i mirar d’alternar bé les paraules i els silencis per tal d’establir un diàleg fluid. O no. Trucar simplement per discutir i desfogar-nos. Vaja, allò que havíem fet tota la vida fins que van aparèixer aplicacions com el Whatsapp, que tan sovint és font de malentesos. Reivindico aquest gest que hem erradicat pràcticament de les nostres vides perquè, segons la veu dels experts, que sempre es fan escoltar, és massa invasiu. Invasiu? Diria que per espècie invasora el Whatsapp guanya amb diferència. Quantes vegades després d’un intercanvi de missatges no hem acabat pensant: això amb una trucada hauria quedat resolt o entès? Va, truquem-nos més.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.