Els pares ens comencen a cuidar a partir del segon en què arribem a aquest món i mai més ens treuen l’ull de sobre. Els pares són la xarxa de protecció que ens permet experimentar amb el funambulisme, l’abraçada que ens rescata quan el camí es fa estret i no passem ni de perfil, i són les paraules precises que calmen l’univers d’incerteses. El seu amor és tan arrasador que no és estrany que el nostre món s’ensorri quan ja no hi són. La nit de dijous no podia parar de donar voltes al tema. Pensava que l’única forma de retornar-los tanta cura incondicional és sent conscients que hi ha un moment en què es giren les tornes i als fills ens toca fer de pares dels nostres pares. Hi reflexionava sortint de l’obra de teatre I’m a survivor, que l’actriu María San Miguel interpreta fins demà al Teatre Tantarantana. Puja a l’escenari amb la seva mare, que debuta en el món de les arts escèniques, i reten un emotiu homenatge al seu pare, el Bernardo, un dels milers de contagiats que no van superar el coronavirus. L’obra retrata de forma excel·lent una generació de dones que es va implicar en la construcció de la democràcia però assumint tot el pes de les cures. També és un regal als sanitaris que s’hi van deixar la pell durant els mesos crítics dels coronavirus, i una crítica a una societat que pensava que sortiria millor d’aquell drama però que, en canvi, no ha après la lliçó. Però més enllà del que dicta el guió, i tornant a l’inici, és deliciós veure com, en un moment en què en la vida real el dol persisteix, María San Miguel, de forma inconscient, protegeix la seva mare. Com l’acarona, com li somriu, com li aparta un floc de cabells de la cara... En definitiva, com se sent afortunada de poder tenir cura de qui sempre l’ha cuidat a ella.