Més enllà: és el conjunt del país, i, per tant, també les grans ciutats, que necessita un món rural fort i pròsper. Perquè, encara que, a grans trets, el 80% de Catalunya estigui habitada només pel 10% de la població, és precisament en aquest 80% on el país es pot assegurar els aliments, l’aigua, la sobirania energètica, la gestió dels residus, el medi. I això cal fer-ho sabent compaginar l’interès general amb el respecte a la veu i el coneixement de la gent de les nostres comarques. I tot plegat, òbviament, en simbiosi amb el món urbà, perquè també és cert que, sense una metròpoli potent, el món rural no podria gaudir, per exemple, de grans hospitals, universitats, ports i aeroports, ni d’una massa suficient de clients i consumidors. Per tant, l’administració, pel bé de tots, ha de facilitar que la gent pugui continuar vivint en qualsevol poblet o indret de Catalunya, i quan, malauradament, ja hàgim fet tard per evitar que es despobli, promoure-hi el repoblament. En aquest sentit, una dada xocant que ens hauria de fer reflexionar: la meitat dels municipis catalans tenen avui menys població que fa un segle, i això que aleshores érem 2,3 milions d’habitants i ara en som ja 8 milions.

I fa pocs dies, al Parlament, hem creat una Comissió de l’Agenda Rural de Catalunya que farà seguiment del seu desplegament i que ajudarà, en el vessant legislatiu, a implementar les 892 mesures que han definit les 37 entitats implicades en el procés participatiu, liderades especialment i de manera excel·lent per l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya (Arca), l’Associació Catalana de Municipis (ACM), Micropobles i el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS). Les accions que se’n desprenen hauran d’estar ben coordinades amb la resta d’iniciatives legislatives rurals en curs, com l’Estatut dels Municipis Rurals i la llei de muntanya; hauran de disposar d’indicadors que permetin avaluar-ne el grau de compliment, i –al meu parer– hauran d’aconseguir sumar, sobretot, en tres direccions:

Primera, generar llocs de treball de qualitat arreu del país. Aquesta és la millor política social. El món rural ha de ser pagesia que es guanyi la vida, turisme sostenible, però també, molt important, teixit industrial de valor afegit, i no només agroalimentari. I això requereix dotar cada comarca de serveis i comunicacions adequades.

Segona, compatibilitzar la sostenibilitat ambiental amb la sostenibilitat econòmica. Cap de les dues sense l’altra. Cal concebre l’ecologia no pas com la natura intocada sinó amb l’activitat humana inclosa intrínsecament a dintre, perquè nosaltres també som natura, som animals humans. I, per cert, la nostra salut –física i mental– milloraria moltíssim segur si ens reconnectéssim de nou amb la ruralitat, amb la natura; hem urbanitzat i tecnologitzat massa la nostra ment.

I tercera, la governança: qualsevol llei o mesura s’ha d’adequar sempre, ja no al territori, sinó a les diverses realitats del territori (un exemple flagrant? la normativa d’habitatge). La gent del món rural no són xais que necessiten, pobrets, que l’administració els faci de pastor per poder sobreviure; necessiten que se’ls ajudi a viure dignament, amb igualtat d’oportunitats, i respectant sempre la seva governança.

I acabo amb una reivindicació: quan les coses es posen lletges, els més rurals són, precisament, els que tenen més capacitat de resistència, d’adaptació i de supervivència. Per tant, gent del món rural, cap complex: amunt l’orgull i la saviesa rural.