Opinió

Tribuna

Realitat o ficció?

“Vivim en un context en què la patologia mental es pateix en silenci perquè el sistema i la societat la menystenen i la tracten amb una lleugeresa, fins i tot, frívola
“Deixem de viure amb frivolitat les imatges violentes que ens fereixen i la societat deixarà de viure amb frivolitat els efectes que aquests continguts tenen en nosaltres

Hem començat el 2024 amb una sentència històrica que reconeix la relació entre l’exposició a continguts violents a la pantalla i els problemes de salut mental dels moderadors de continguts de Meta (antic Facebook). En el moment de conèixer la sentència, l’advocat de l’extreballador que reclama una indemnització per danys i perjudicis a la multinacional de les xarxes socials, celebrava l’èxit recordant que vivim en un context en què la patologia mental es pateix en silenci perquè el sistema i la societat la menystenen i la tracten amb una lleugeresa, fins i tot, frívola. En els últims anys, precisament, les xarxes socials han estat un espai de debat sobre l’exposició a la violència per part dels adolescents. Cada dia hi ha més famílies conscienciades de la necessitat d’acompanyar els seus fills en l’ús del mòbil i les que no volen assumir aquest rol estan començant a plantejar-se l’edat a la qual els seus fills hi han de tenir accés. De fet, a Catalunya, la Generalitat ja ha pres partit i ha decidit prohibir l’ús dels mòbils als instituts sempre que no sigui per indicació del professor.

Però, què passa amb els adults? Quines conseqüències té en els majors de 18 anys l’exposició reiterada a imatges de contingut violent a través de les xarxes? Hi ha una vareta màgica que fa que a partir dels 18 anys això ja no ens afecti? O és que a partir dels 18 som capaços de descartar aquests continguts i als 17, no? Per què ens enganxa tant aquest tipus de contingut fins al punt de crear addiccions de difícil tractament? Com podem escapar-ne?

Les respostes a aquestes preguntes són complexes i, sovint, no són definitives. Els professionals de la salut mental treballen cada dia amb patologies que es reprodueixen en processos de llarga exposició a imatges de contingut violent. En un context d’hiperinformació, és molt difícil escapar a determinats continguts. Si no els trobem a la premsa o la televisió, són a les xarxes socials i ens arriben al mòbil tant si volem com si no. Cada dia, quan ens llevem, quedem exposats a tants canals informatius que ens veiem obligats a triar constantment i, sovint, és molt difícil saber dir “no”. Jaume Claramunt és metge de família del Parc Sanitari Sant Joan de Déu. Assegura que les conseqüències que aquest tipus de contingut tenen en nosaltres depèn molt de la capacitat de resiliència que té individualment cada persona en cada moment concret, però la seva experiència personal l’ha portat a trobar-se amb quadres d’angoixa i estrès posttraumàtic similars als que podria patir una persona que hagués viscut en directe els fets que trobem a la pantalla.

Quan el treballador de Meta que denuncia la situació viscuda assegura que ha hagut de veure suïcidis en viu i en directe de forma habitual com a part de la seva feina, què esperem que passi? En alguns casos, la persona exposada a aquests continguts fa un procés de dessensibilització. Normalitzem la violència perquè la veiem a través d’una pantalla, com si fos una ficció, però, alhora, sabem que allò que veiem forma part de la realitat i això, a la llarga, ens porta a viure en un estat constant d’hiperalerta. Perdem la confiança en l’entorn i dubtem de tot el que ens envolta. Però, què fem de forma immediata? La reacció més generalitzada és compartir el contingut. Allò que ens fereix, que ens remou, que ens qüestiona personalment, tendim a compartir-ho... No som capaços de tallar la cadena de propagació i contribuïm així a escampar-ho i provocar en els nostres contactes el mateix que passa en nosaltres. I, a més, l’exposició a contingut de consum ràpid a través de la pantalla ens crea un estat de dependència, sovint, difícil de controlar. Som curiosos de forma natural i ficcionem les imatges que ens arriben amb una certa facilitat. Frivolitzem allò que ens fa mal. I què en diuen els professionals? De la mateixa manera que acompanyem els adolescents en l’aprenentatge de l’ús del mòbil per ensenyar-los a dir “no” o “prou”, els adults ens hem d’autoanalitzar per prendre consciència, cada dia, d’on som i com estem; i, sobretot, hem de mantenir viu l’esperit crític i descartar allò que sabem que ens fa mal, tant si és ficció com si és real. L’exposició gratuïta a la violència ens fa mal a nosaltres i a les persones que la pateixen. Deixem de viure amb frivolitat aquestes imatges i la societat deixarà de viure amb frivolitat els efectes que tenen en nosaltres. Perquè, al cap i a la fi, qui és la societat?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia