Opinió

Tribuna

Clara Serra: consentiment, risc, desig i pizzes

“El feminisme reivindica que les dones tenim dret a decidir si volem pizza, quina volem, si repetim o si volem tastar-ne una, i que dubtar no implica imposar-nos una tria
“La violència sexual no va de desig, sinó de poder. Ni la definició legal ni les de part dels feminismes esmenten el desig com a requisit per consentir

Hi ha veus que, citant la filòsofa Clara Serra, qüestionen la noció de consentiment (de les dones) popularitzada i legislada per definir una agressió sexual. Serra defensa que deixa poc marge per explorar un desig sexual (de les dones) que pot ser ambigu quan s’expressa. Arran de les denúncies d’agressions del cineasta Carlos Vermut, l’escriptora Laura Gost preguntava si, en desplaçar la fitxa del no és no al només sí és sí, “ens hem carregat el no ho sé”. Si una amiga em convida a sopar a casa i li dic que no ho sé, oi que no farà el sopar ni pretendrà que mengi? Si accepto, comenta que vol fer pizza, em demana quins ingredients vull i responc que desconec quins té, oi que no triarà i pretendrà que mengi? Em dirà què té i que esculli. Si tant me fa, assumeixo el risc que la pizza no m’agradi i que, si passa, no m’obligarà a menjar-me-la. Puc dubtar per decidir en cada pas perquè assumeix que diré que sí al que més em satisfaci, incloent no sopar. El seu només sí és sí permet els meus nos, sís i no ho sé.

En relacions heterosexuals, sigui sexe esporàdic, una orgia o una relació, les dones solem garantir als homes que puguin decidir si volen pizza, quina volen o si en volen tastar una. Al revés no passa tant. O perquè l’home no en sap –fruit de l’educació sexual masclista– o perquè creu que té dret a obligar-nos a cruspir-nos la que vol. El primer cas seria sexe insatisfactori, que té un biaix de gènere perquè les dones solem rebre un sexe pitjor. El segon és una imposició forçada de la voluntat de l’home, que pot emprar el nostre dubte per fer-ho. El feminisme reivindica que les dones tenim dret a decidir si volem pizza, quina volem, si repetim o si volem tastar-ne una, i que dubtar no implica imposar-nos una tria i que no ens en puguem desdir. Per tant, reclama que els homes garanteixin que puguem fer-ho, i que deixin d’obligar-nos a menjar pizza per sotmetre’ns. El mateix, vaja, que assumim a l’hora de fer sexe amb un home. Sigui esporàdic, en una orgia o en una relació. Serra diu que el sexe implica risc. Però quan les condicions per cardar, explorar i desitjar es garanteixen per defecte a ells i no a elles, el risc d’insatisfacció, malestar i mal és major per a elles. En passar per alt què ho causa, i en desresponsabilitzar els homes d’evitar-ho, empra el nostre desig per responsabilitzar-nos d’una desigualtat sistèmica. Igual que en el relat del terror sexual, situa el sexe en una terra de ningú on els homes, si volen, no cal que garanteixin a les dones convencions presents fins i tot en interaccions tan banals com menjar pizza.

La convenció més bàsica és el consentiment. La definició legal de consentiment i les de part de l’activisme feminista es fixen en la voluntat de la dona i en les circumstàncies en què es manifesta. Ha servit perquè actes com els de Dani Alves o els de Vermut, que s’escapen del mite de l’agressor com un monstre que enxampa una dona pel carrer i la força amb violència, es valorin com a agressions sexuals, centrant-se en què van fer ells, com ho van fer i en els efectes en la voluntat d’elles.

La violència sexual no va de desig, sinó de poder. Ni la definició legal ni les de part dels feminismes esmenten el desig com a requisit per consentir. Quan Serra diu que aquestes nocions de consentiment impedeixen que les dones defineixin un desig que pot ser ambigu d’expressar, empra el desig per invalidar el consentiment. Tanmateix, és allà on es fan les pràctiques sexuals més extremes on operen les nocions més rígides de consentiment. Un dels problemes de la llei del “només sí és sí” és que pot igualar la llibertat sexual de les dones amb l’absència de violència. Per a Serra, la violència és un risc per assolir la llibertat.

Si assumim que les dones no sabem què volem i ho expressem ambiguament, com saben ells que un silenci o la immobilitat que patim quan ens agredeixen els ha d’aturar? Com poden estar segurs que una denúncia per violència no és fruit del nostre penediment? Ens han de forçar una mica perquè explorem el desig? Tornem a la Manada com a única forma de violència possible. O ni això. Parlant de les violacions grupals a Badalona, l’activista Laia Mauri Baraza, citant Serra, escrivia: “Només xavales que sàpiguen què els agrada i se sentin amb dret de dir-ho i viure-ho podran també dir què no volen.” Si és així, les dones alliberades i les menors inexpertes són inviolables. Unes en saben massa. Les altres, massa poc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia