Lletra petita
Processant
“El compromís de no investir l’altre i l’aritmètica parlamentària duen a repeticions electorals o governs febles. Avís per al 12-M, en què qui més puja en els sondejos no era ni candidat fins ahir
En les darreres eleccions han tingut tanta importància els resultats com la impossibilitat de teixir acords amb les altres formacions que generen les campanyes i la ingovernabilitat prèvia que ha dut a avançar comicis. Quan semblava que l’absència de resultats aclaparadors i majories absolutes obligaria els partits a flexibilitzar posicions per arribar a pactes de govern, cada cop hi ha més executius en minoria feble, amb suport extern, o ni això. És el cas del de Sánchez, Aragonès en els darrers dos anys o Collboni. Així les coses, enllacem avançaments electorals amb repeticions. Un dels factors que hi incideixen és la dificultat de girar full, almenys a Catalunya. La repressió de l’Estat a l’1-O ha fet impossible fer-ho, per molt que s’hi entesti l’onada socialista per la reconciliació. La dreta no s’hauria d’autoenganyar, perquè l’augment de vot no serà per la inexistent proposta per a Catalunya, sinó pel conservadorisme creixent occidental i la concentració de vot. Tant és així, que el partit que més puja en els sondejos (PP) no havia triat i recelava del candidat fins ahir. Les aritmètiques parlamentàries per escollir president, o lehendakari dies abans, seran decisives. Tant que podrien convertir el govern de Pedro Sánchez en encara més dèbil i dur-lo cap a l’avançament electoral. Si pacta amb el PNB o Bildu per facilitar a un d’ells la Lehendakaritza, com pairà l’altre mantenir-li el suport a Madrid? El mateix pot passar aquí si el PSC pacta amb ERC o amb Junts. La por a la dreta serà prou argument per no fer caure Sánchez? No els serà fàcil, als candidats independentistes, compaginar que som en un canvi de rasant en el procés, pel que fa a pactes amb una part de l’Estat, i reprendre el que va quedar per culminar el 2017 gràcies a l’amnistia. Ni per als candidats de l’antic tripartit insistir a reiniciar el debat del 2006 sobre l’encaix en l’Estat o el finançament autonòmic, que va acabar amb el tripartit de Maragall, va dur a la reforma de l’Estatut que, al seu torn, va dur-nos al procés. On som altre cop.
