Opinió

Tribuna

La decadència de l’escola catalana

“S’ha marejat el professorat amb mil propostes de renovació pedagògica i s’ha renunciat a canviar la realitat tot aplicant mètodes de foc de camp a dintre l’aula
“No acceptar el valor jeràrquic intel·lectual del professor per damunt del de l’alumne no és ser més democràtic, és ser un illetrat de la tradició

El problema estructural de l’educació a Catalunya és l’acceptació del llenguatge polític a l’hora de valorar el panorama educatiu del país, provocant que el projecte docent sigui esclau d’objectius polítics allunyats del bé de l’alumnat, i evidentment, a partir d’aquí venen els fets concrets que han malmès l’ensenyament a casa nostra.

Primer punt, s’ha marejat el professorat amb mil propostes de renovació pedagògica que no deixen de ser fórmules màgiques d’adaptació a uns alumnes incapaços de concentrar-se durant un període mitjà de temps, i sobretot, amb la rendició d’entendre el professor com un líder amb autoritat acadèmica i moral. Així doncs, s’ha renunciat a canviar la realitat tot aplicant mètodes de foc de camp a dintre l’aula: l’error de traslladar la necessària igualtat ciutadana a la relació jeràrquica de coneixements entre alumne i docent. Un equívoc que ha apartat un fet objectiu en qualsevol procés d’aprenentatge, o sigui, l’alumne no només arriba al saber per gust gratuït, sinó també a través d’un professor (o familiar) amb autoritat que transmet la passió per una disciplina concreta, i llavors, és amb l’ajut moderat d’un eclecticisme d’eines pedagògiques que es tanca el cercle del saber. No acceptar el valor jeràrquic intel·lectual del professor per damunt del de l’alumne no és ser més democràtic, és ser un illetrat de la tradició on neix precisament qualsevol valor democràtic.

Segon punt ignorat per la por al corporativisme d’un professorat capaç de fer tremolar qualsevol conselleria: l’existència de docents, sobretot a secundària, que han arribat a l’educació com a mal menor de la seva vida professional, o sigui, em posaré a fer classes perquè feia de monitor de papiroflèxia, estic cremat del sector privat i em faig professor amb el referent de les dinàmiques d’aula de la universitat, o per què no dir-ho?, vull tenir un sou arreglat en temps d’inflació econòmica (personalment legítim, socialment irresponsable). No són majoria, però no cal ser majoria per marcar tendències globals i barrejar-se entre els professors vocacionals cremats de sostenir equips docents amb fissures per culpa dels pragmàtics vitals. De totes maneres, per no anar a l’arrel del problema s’utilitzen discursos grandiloqüents sobre el sistema tot ignorant el mar de fons: les grans estructures no muden des de la reformulació d’aquestes o des de la injecció cega i parcial de diner públic per justificar-te davant l’oposició, sinó des del canvi dels elements que la formen, i en aquest cas, des de la recuperació del professor catedràtic en saber, especialista absolut en la seva temàtica, i líder moral davant l’alumnat perquè entén que educar no ha de ser només ensenyar la taula periòdica o la guerra freda.

En tercer lloc hi ha el terreny pantanós dels pares, els que no acceptarien (com és lògic) l’opinió sobre temes concrets de la seva feina però són capaços de tenir una visió precisa de la feina del professorat i d’una escola que si va mancada de força davant els docents mediocres, menys empenta tindrà quan ha de quadrar aquells progenitors empresonats per l’epidèmia de la hiperpaternitat. Els pares han de sentir un no teniu raó del centre, però per aconseguir aquesta perla de la saviesa quan es debat sobre millores laborals no s’hauria de parlar només de temes econòmics, sinó del context diari de treball del docent que no se soluciona (només) amb diners a sobre la taula: lideratge, lideratge i, de postres, més lideratge.

Finalment, amb tot aquest despropòsit educatiu de qui no vol canviar la realitat sinó que s’adapta a la decadència d’aquesta buscant fórmules imaginatives, és curiós que els mateixos responsables d’aquest caos se sorprenguin perquè Catalunya pateix l’eclosió dels pensaments extremistes entre uns joves que han crescut en un sistema que ha eliminat la jerarquia intel·lectual del professorat i els ha igualtat amb ells, d’un sistema que els ha fet creure com única mesura de la veritat confonent opinió analfabeta amb anàlisi docta, d’un sistema que posa el focus en la complexitat, en la immigració (quanta demagògia), i en la dicotomia artificial entre pública i concertada, quan el que hauria de fer és reflexionar sobre el bé real de l’alumnat en lloc d’utilitzar el sistema educatiu per satisfer els interessos canviants del polític de torn. La part positiva: sempre som a temps de rectificar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia