Opinió

Tribuna

La música (de cambra) del conte

“Txékhov, metge de professió i metge d’ànimes, aplica el fonendoscopi a la consciència humana i, talment com si ho fes a la pell del pit d’un pacient, sembla que, de tanta lucidesa i emoció, en quedi un tel de baf a la prosa

Anton Txékhov és considerat un dels mestres del conte modern, potser el més reputat de tots. Els principals conreadors del gènere el reivindiquen unànimement. Ningú que hagi escrit mai un relat que valgui la pena –vegeu la secció setmanal a The New Yorker: gairebé cent anys de promoure el gènere curt– no es descuida mai de recordar el nom del rus entre les seves influències. ¿Per què? La resposta és en el llibre que acaba de publicar Proa: Contes escollits, una substanciosa antologia dels escrits per l’home que es va guanyar la vida fent de metge, la selecció més completa publicada mai fins avui en català. La tria i el pròleg són de Vicenç Pagès Jordà; la traducció, de Xènia Dyakonova. En la seva darrera obra, Josep Maria Esquirol defensa que “és millor llegir Pessoa i Txékhov que estudiar sociologia”. Va bé!

En una de les històries, un home rememora el seu “primer odi”. Qui més qui menys és capaç d’evocar el seu primer amor. Però ¿el primer odi? En aquest cas, el relat parteix d’una expressió inaudita, calcada de l’original, i el narrador recrea una anècdota d’aprenentatge a través dels altres: els amors clandestins entre la seva institutriu i son germà. Entre els trenta-cinc contes triats, n’hi ha força que podríem qualificar de formació. Són els millors, els menys anecdòtics, perquè desenvolupen “aquella bellesa subtil, gairebé imperceptible, del dolor humà que la gent trigarà molt a entendre i a descriure, i que potser només la música sap transmetre”. En un altre relat, un jove de disset anys que viu, ara sí, el seu primer amor –mena de reminiscència del petit heroi dostoievskià– s’engegarà un tret al vel del paladar. Aquí la tragèdia es desenvolupa en un ambient més aviat frívol: escenes de societat refinada en què senyores russes fan el tifa tot parlant un francès impostat i centrant-se en aspectes insubstancials de l’existència.

“La primera virtut –apunta l’antòleg, tot referint-se als contes aplegats– és la lleugeresa.” D’aquí, també, la condició de memorables, d’exemplars, de la majoria d’aquestes peces, que acostumen a compondre quadres quotidians de la vida russa del segle XIX sense mica de llustre. La mala llet de Txékhov no es fa mai gaire aparent: més aviat se’ns revela amb subtilesa. La dona que s’ha casat amb un home banal, el cotxer a qui se li ha mort un fill, el practicant que perd el camí i passa la nit en un fosc hostal... O el metge a qui també se li ha mort l’hereu, i que es troba enredat en una situació delirant: el venen a buscar perquè hi ha una dona que s’està morint, i quan, després de moltes excuses infructuoses per quedar-se a casa seva, es veu constret a complir amb les seves obligacions professionals i, per això mateix, a emprendre un viatge de gairebé vint verstes, es troba que la presumpta moribunda ha tocat el dos amb un amant i ha deixat el marit –i, de retop, a ell mateix, el doctor– amb un pam de nas. El rus, com es veu, no defugia glossar les situacions absurdes de la vida. Això sí, les va tractar d’una manera ben diferent de la que feu servir Kafka. Potser és qüestió d’aproximació filosòfica: el mig somriure a la cara del rus es torna un rictus amarg a la del txec.

Txékhov, metge de professió i metge d’ànimes, aplica el fonendoscopi a la consciència humana i, talment com si ho fes a la pell del pit d’un pacient, sembla que, de tanta lucidesa i emoció, en quedi un tel de baf a la prosa. També fa córrer el bisturí damunt les ànimes dels seus personatges: no hi realitza mai una immersió completa, sinó que ens n’ofereix uns quants detalls que ens admiren per la seva capacitat de revelar el conjunt. Els finals –que són, gairebé sempre, oberts– donen compte de les vides que no es perfan mai del tot. A vegades, les relacions entre alguns individus ens reserven tot de sorpreses, com passa en les novel·les que havia d’escriure dècades més tard Pavese: com si l’acció i la reflexió no anessin sempre de bracet. Sovint allò que pesa –el sentiment per la mort de la dona i la insospitada tristesa que en deriva– alterna amb el relat de les ocupacions rutinàries: la fabricació de taüts o la música d’orquestra. La bellesa femenina mereix pàgines de consideració: es descriu, sovint, amb una fonda malenconia. La infidelitat matrimonial també és un tema recurrent dels seus relats: les situacions hilarants que desencadena no dissimulen, però, l’amargor dels personatges. Perquè d’amargor n’hi ha, i tant, encara que l’autor ens la presenti sense dramatismes excessius. Amb un somriure –hi torno– a la cara: de commiseració pels qui pateixen.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia