Si alguna cosa hem après en les dues darreres eleccions a Barcelona és que allò que es diu en campanya sobre pactes i aliances té poc o res a veure amb el que passa després. Un cop les urnes parlen, s’imposa la realitat, les sumes possibles i, el que és més important, l’aritmètica convenient. Qui li havia de dir, si no, a Ada Colau que continuaria com a alcaldessa de Barcelona gràcies a l’ultradretà Manuel Valls o que, quatre anys després, els comuns anirien de bracet amb el PP per fer alcalde el socialista Jaume Collboni i, el que és més important, per evitar que ho fos Xavier Trias. Els acords del 13-M són el centre del debat d’una campanya que comença a enfilar la recta final. És normal. Les enquestes, totes, vinguin d’on vinguin, pronostiquen un escenari altament complex en què els independentistes podrien perdre la majoria i en què el PSC, malgrat obtenir la victòria, hauria de fer combinacions, com a mínim, estranyes si és que vol governar. Fins al proper divendres, els partits treuen el bolígraf vermell per marcar el seu perímetre i verbalitzen vets i preferències de cara a retenir el vot dels seus i guanyar-ne dels altres. Diumenge a la nit, però, aquell marcador es guardarà al calaix. I s’abordaran totes les opcions per ser a la Generalitat. Al final, parlem de poder.