Opinió

Tribuna

Fets i no paraules

“La gent vol fets. L’1-O va ser un fet, l’epopeia de les urnes va ser un fet, anar a votar i plantar cara als ‘piolins’ va ser un fet
“Puigdemont encara és un símbol; només cal veure a qui tem l’Estat. Un símbol que pot ser molt potent si sap jugar bé les cartes que té a la mà

Passada la primera batzegada de la nit electoral on una sempre espera que sortirà guanyadora la seva opció encara que algunes vegades l’ha votat amb una pinça al nas, i llegits un gran nombre d’articles fent tot tipus d’interpretacions sobre la mort del procés, la fi de l’independentisme i cabòries per l’estil, el meu primer impuls ha sigut escriure sobre la meva darrera novel·la que estic revisant perquè penso que soc afortunada de poder marxar, encara que sigui amb la imaginació com a companya, cap a altres mons per molt tràgics que siguin perquè, a més a més, com que depenen de qui els ficciona, sempre es poden fer anar cap on una vol. Però finalment he decidit escriure aquest article en plena ressaca electoral, sense saber com acabarà tot plegat. Anem a pams.

L’independentisme parlamentari, els partits independentistes, han perdut al voltant d’un milió de vots, fet que no vol dir que un milió d’independentistes han deixat de ser-ho. Això ho hem de tenir molt present perquè en els propers dies no deixarem de llegir arguments que ens ho voldran fer creure. També és veritat que, per primera vegada des del 1984, el que abans es deia nacionalisme i que en part, només en part, ara es diu independentisme, sempre havia tingut majoria d’escons al Parlament i que ara ja no la té. És clar que tot i haver-la tingut tampoc l’has sabut aprofitar. Perquè gestionar el mentrestant no és el mateix que posar les bases per al futur.

Parlo de l’independentisme orgànic, l’associat a sigles, i la realitat és que només cal parar una mica l’orella per copsar un gran cansament, decepció, avorriment, sentiment de traïció, emprenyament i ganes de venjança (votaré l’Orriols!). I tot i que m’hi he fixat, no he sentit cap autocrítica dels responsables, potser perquè pensen que no tenen cap responsabilitat, que el cansament de la gent no té res a veure amb la seva mediocritat d’acció, que la responsabilitat és dels ciutadans que prefereixen anar a fer un vermut abans que anar a votar. Hi ha un gran esvoranc entre els partits i el carrer i la democràcia és la primera afectada. La gent ja està cansada d’escoltar paraules grandiloqüents, en el cas de l’independentisme em venen al cap les estructures d’estat, per exemple, i de promeses incomplertes. Mai he estat d’acord amb El Príncep de Maquiavel quan diu que la paraula trencada és una necessitat del present. D’això se’n diu mentida o traïció.

La gent vol fets. L’1-O va ser un fet, l’epopeia de les urnes va ser un fet, anar a votar i plantar cara als piolins va ser un fet. Les estructures d’estat, la declaració efímera d’independència van ser paraules buides, i ara la gent s’hi torna. Com és que no ho veuen? En tot cas, Catalunya no ha deixat enrere l’impuls independentista, ha deixat enrere una manera de fer política dels partits independentistes més interessats per veure qui arreplega més engrunes que, tots junts, anar a la recerca del pa sencer. El procés segueix viu i ha existit des de 1714 amb alts i baixos, però mai ningú l’ha pogut matar, ni amb la força de les armes.

No tinc ni idea com acabarà tot això, repetint eleccions, tripartit, Puigdemont president governant en minoria, Illa reivindicant-se com a legítim president perquè ha guanyat les eleccions oblidant les vegades que a l’Ajuntament o a la Generalitat el PSC ha arrabassat l’alcaldia o la presidència a un Trias o a un Mas guanyadors. Però en realitat m’és igual. Aquesta política no m’interessa i estic segura que més d’hora que més tard sorgirà una possibilitat que primarà els fets per sobre les paraules, que no utilitzarà els vots independentistes com a moneda de canvi per reformar Espanya i salvar-la d’ella mateixa, això ja hauria d’estar superat per impossible, sinó que els farà valer per construir un país on valgui la pena viure-hi.

Com podria sorgir aquesta possibilitat? Malgrat el que s’ha escrit aquests darrers dies, Puigdemont encara és un símbol, només cal veure a qui tem l’Estat. Un símbol que pot ser molt potent si sap jugar bé les cartes que té a la mà, perquè no són dolentes, i també aclarir els clarobscurs dels dies nefastos post 1-O. Estic segura que encara és una esperança que podria aglutinar l’independentisme emprenyat, el que vota i el que s’absté, perquè l’única solució és la unitat, no n’hi ha una altra. La unitat que va fer possible els fets del 2017. I de moment, no veig ningú més que pugui fer-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.