Encara serà bo Deures incompatibles

La necessitat de marcar territori fa que posem fronteres on hi ha espais de transició, com el que separa el futur de la probabilitat. El castellà i el francès tant poden dir debe de ser él / ce doit être lui com será él / ce sera lui. L'ús genuí, almenys en el central, avala deu ser ell enfront d'un serà ell que la norma i la intuïció rebutgen. Però aquesta intuïció entra en crisi en l'espai de transició. Per mi “Encara serà veritat que és culpa meva” o “¿No serà ell el culpable?” són frases del català per molt que el futur fregui la idea de probabilitat. I és que potser seria més raonable acceptar el futur de probabilitat establint que en certs contextos és genuí i en d'altres un castellanisme.

El boirós intent de fer un estàndard composicional fa que formes específiques de diferents dialectes surtin al DIEC l'una darrere l'altra sense cap marca. És el cas del deure + infinitiu d'obligació i de probabilitat. En català antic deure expressava obligació però avui aquest ús només el mantenen alguns parlars valencians, els mateixos en què el futur de probabilitat és més viu. I és que segurament l'ús sistemàtic de les dues perífrasis crea massa ambigüitat. Per sort el parlant sensible té prou seny per saber que, digui el que digui la norma, avui fer servir el deure d'obligació en dialecte central és un flagrant castellanisme.