Passejo per la Barceloneta i vaig a parar al carrer on hi ha els restaurants prop de la platja. Són només quarts de vuit del vespre, i em surten al pas, successivament, els empleats que em volen convèncer de la bondat concreta d’aquell establiment i que seria un error entrar en el del costat. Mentre a la ciutat encara hi ha restaurants que no es decideixen a donar sopars fins a dos quarts de deu de la nit, aquí les facilitats són totals.

Excusant-me a cada passa –“no, gràcies”–, tot intentant de fer una cara molt especial, que no sé com s’aconsegueix, capaç de fer veure que si em nego a entrar en un restaurant no és perquè prefereixi el de més enllà, sinó que, simplement, no penso sopar aquí –és a dir, una expressió de cortesia col·lectiva i no discriminatòria–, tombo cap a la platja.

Quedo enlluernat. La sorra aquí mateix, el mar aquí mateix, una tarda càlidament solar i una lluminositat que s’escampa –que vessa, gairebé– pertot arreu. En tota l’extensió de la platja no es veu ningú, llevat de tres marrecs que corren una mica més avall. Al mar hi ha, a més d’un parell de veles petites, quatre vaixells que entren o surten del port de Barcelona.

El contrast és fort: dels estrets carrers de la Barceloneta he passat a ésser, jo, una presència insignificant en un espai amplíssim, que s’allarga mar i cel enllà. La línia de la platja dibuixa un arc immens, i suau, que neix al port i es perd de vista cap a Badalona.

Avanço cap a l’aigua, i m’adono amb sorpresa que és molt neta: cada onada, quan s’enretira, permet de veure amb tota transparència la capa de pedres subaquàtica. Aleshores descobreixo que moltes pedres com aquelles han estat dutes ja per l’aigua a la sorra, i m’ajupo a mirar-les. Quina meravella! N’hi ha de tots colors i de totes les formes. Pedres que semblen treballades per artífexs i que ningú no s’estranyaria de veure a la vitrina d’una joieria. Colors de delicades gammes, combinats en una mateixa pedra d’una manera que no sembla gens casual; formes i volums d’una elegància i una proporció realment escultòriques.

Alço els ulls i miro l’arc infinit de la platja, i la patètica successió d’instal·lacions tronades, indústries desagradables i algun alt edifici brutalment intrús. Aquest arc natural, aquesta platja àmplia, haurien pogut convertir aquest sector de Barcelona en un altre Canes, o almenys en un espai discret, dissenyat amb coherència.

Cada onada continua aportant a la ciutat esguerrada una pedreta nova, una lliçó de bellesa pura i senzilla, una invitació constantment repetida a prendre’n exemple. És una tossuderia inútil. Recullo un grapat de pedres boniques, amb la il·lusió de l’infant… i ara me les miro, al costat de la màquina d’escriure, amb la desesperança del ciutadà adult.