El Moment va ser a les 12.33 del migdia del dilluns 28 d’abril. En qüestió de cinc segons tot es va apagar. Les causes, quan escric aquest article, encara es desconeixen. El silenci de les institucions és inacceptable.

En Rafel Casas ja em disculparà per haver-li manllevat el títol del magnífic manuscrit amb què va guanyar el premi Empordà de novel·la tot just fa un mes. Jo vaig tenir l’honor de ser membre del jurat que l’hi va atorgar i he de dir que em va captivar des de les primeres planes. En Rafel parla d’una ficció especulativa, d’una distopia. La seva novel·la és una distopia perquè el moment s’allarga en el temps i nosaltres el vam viure unes quantes hores però vam poder copsar cap a on podrien anar les coses. Només calia veure la filera de gent caminant per les vies dels Ferrocarrils Catalans, les cues a les poques botigues que quedaven obertes,  la gent buscant efectiu desesperadament, els joves mirant i mirant el mòbil amb cara d’incredulitat, l’angoixa dels que van quedar atrapats a trens, metros o indrets lluny de casa sense poder avisar d’on eren ni si estaven bé.

Ens va venir de nou, però fa dècades que pensadors com Ulrick Beck ho anuncien. Beck, l’any 2002, en el seu llibre La societat de risc global ja deia que en les properes dècades ens enfrontaríem a profundes contradiccions i paradoxes desconcertants, i que experimentaríem grans esperances embolcallades amb desesperació. També deia que molts llocs del Tercer Món, on no seríem capaços de viure, mostren a Europa la imatge del seu propi futur, molt ben descrit a El Moment.

Els menors de quaranta anys no han conegut o no recorden com es pot viure sense e-mails, Google, WhatsApp, Facebook, Instagram, Tiktok i similars. No entenen com ens ho fèiem sense les xarxes socials o sense connectar instantàniament amb els amics. 

Tim Berners-Lee, l’inventor de la World Wide Web (www) i doctor honoris causa de la UOC, ha expressat moltes vegades crítiques sobre l’estat actual del web, especialment en relació amb la privadesa i el poder de les grans empreses tecnològiques. Considera que el web actual s’ha desviat del seu propòsit original de compartir informació i promoure la col·laboració, i ha esdevingut un espai dominat pel lucre i la vigilància, i d’una dependència perillosa.

Fa més de vint anys que em relaciono amb el món digital, que he dirigit projectes de recerca i he escrit llibres amb en Manuel Castells, que es considera que ocupa un lloc central en l’estudi contemporani de la societat de la informació, similar al paper que Max Weber va jugar per entendre el capitalisme modern;  he estat rectora de la primera universitat online d’Europa i cada cop entenc més els exiliats d’internet, els que s’anomenen Google Free Living, perquè si no volem que la nostra societat es converteixi en una presó tecnocràtica, hem de fer cas a Morin quan, sense negar, ni de bon tros, els avenços de la tecnologia, diu que hem d’aprendre a navegar per un oceà d’incerteses a través d’illes de certeses. 

No es tracta d’imposar un model preconcebut de progrés ni de negar-lo, sinó de capacitar els ciutadans per discutir i decidir el model de vida que prefereixen. Es tracta de recuperar la confiança i de saber afrontar la incertesa fabricada, perquè informació i desinformació s’agafen de la mà i la línia que les separa en un món com el que vivim, on qualsevol opina sobre qualsevol cosa, és d’una fragilitat molt gran. Per això és inexcusable el silenci dels governants.

Finalment, la darrera reflexió en plena ressaca després de l’apagada general, seria sobre el model de país que volem. Jo vull un país autosuficient. Sé perfectament que l’autosuficiència energètica és difícil, però tenim l’exemple d’Islàndia, on pràcticament tota l’energia que consumeix prové de fonts renovables. Encara és més difícil la sobirania digital, però podem aspirar a controlar el núvol i el programari, el sistema de comunicacions o els centres de dades pròpies. Podem fer el possible per dominar la infraestructura crítica, la seguretat cibernètica. Cap país pot ser al cent per cent sobirà digital. El repte és no aïllar-se però tenir capacitat de decisió en sectors estratègics. És possible? No en l’actual context, però canviar-ho només depèn de nosaltres.