Encara que etimològicament la paraula política vulgui dir “ocupar-se dels afers de la ciutat” (que a la Grècia antiga era el mateix que dir els afers d’estat), la recargolada condició humana ha transformat aquesta altruista ocupació en l’egoista ofici de prendre-li el lloc al que mana avui i d’impedir que, demà, uns altres li facin el mateix. Vet aquí, doncs, per què els que tenen el mandat de governar s’emparen darrere de les responsabilitats de les empreses de generació i de distribució d’electricitat per explicar l’apagada de dilluns passat. I vet aquí, també, per què els que tenen el mandat de fer d’oposició es limiten a retreure al govern qüestions relacionades amb la seva capacitat de reacció, com si la solució del problema fos reaccionar-hi i no evitar-lo i com si no hi tinguessin, igualment, una part important de responsabilitat. No aniran gaire més enllà, tampoc, els debats que es produiran durant les compareixences governamentals de la setmana vinent al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya. No s’intentarà desllorigar la contradicció de promoure una societat tecnològicament avançada i de fer-la alhora esclava d’un sector energètic que navega a tota vela en el lliure mercat gràcies al que ens costa a nosaltres i gràcies al que s’estalvia ell en mesures de seguretat. Ningú no voldrà recordar ni els noms ni el nombre ni el motiu pel qual diverses personalitats polítiques són recompensades amb càrrecs als consells d’administració de les empreses energètiques. I potser per la mateixa raó ningú no farà cap pas endavant per assumir la responsabilitat de tractar i de regular aquest sector com un element estratègic essencial que ha d’estar al servei del progrés de la societat i no ser-ne una xucladora voraç. Tant li fa si surten o no els responsables de l’apagada. La qüestió important és que si, entre els càrrec polítics que han de vetllar perquè aquests fets no es produeixin, hi ha tants d’ambiciosos, de curts de vista i de covards, la culpa és nostra.