D’acord amb la seva edat, l’home mostrava un DNI de validesa permanent, així que ja no s’havia d’angoixar per si li caducava. La seva delicada salut obligava a prestar-li atenció de forma permanent. Quan podia sortia al carrer a prendre la fresca, però sempre en cadira de rodes, a escassa distància d’on vivia i, sobretot, acompanyat pels familiars o cuidadors que empenyien el vehicle. Va arribar un dia que l’home necessitava fer un tràmit administratiu i aquí va començar la seva particular odissea, quan li van exigir el DNI electrònic i el van informar que el que havia utilitzat els darrers anys, el que ja no expiraria mai, no li era vàlid i no tenia més remei que tramitar-ne un de nou. Ni el fet d’estar molt minvat de forces li va permetre saltar-se els protocols, així que entre unes quantes persones, i amb totes les dificultats del món, el van dur a la comissaria més propera, a fer-se un document nou. Un cop allà, però, va resultar que la màquina no llegia les empremtes dactilars d’uns dits encorbats i desgastats. Després de diversos intents en va, el funcionari que el va atendre, entestat a seguir el guió fil per randa, el va enviar cap a casa; això sí, amb deures: posar-se crema hidratant al dit, cada dia, durant una setmana, i tornar al mateix lloc a intentar-ho de nou. Així va procedir l’home, o més aviat les persones que en tenien cura, i una setmana més tard van regressar a la comissaria a repetir l’operació. L’invent potiner del primer funcionari no va donar el resultat previst, així que el lector d’empremtes seguia sense reconèixer la senyal d’aquell vell dit. Aquest cop, però, l’home va tenir la sort de topar amb un funcionari condescendent que quan va veure el seu estat extremament fràgil va decidir que el tema es resolia en aquell precís instant, sense donar més explicacions. Per sort, la comprensió fa acte de presència quan més se la necessita.