No sé si a vostès també els passa, o potser són coses meves lligades al pas del temps i a l’ensopiment acumulat, però cada cop em provoquen més al·lèrgia els actes multitudinaris. No parlo dels actes que estan marcats per un cert ordre, tant d’entrada, com de sortida, com de disposició de la gent un cop hi ets. Parlo d’aquells que s’organitzen sota el paraigua del campi qui pugui, dels actes en què t’has de barallar amb quinze persones per disposar de mig metre quadrat de sòl, del qual seràs expulsada amb l’ànsia amb què s’extermina una plaga de llagostes. Parlo d’un concert a peu dret on m’hi jugo un pulmó que se supera l’aforament permès, o d’un acte d’una festa major al qual va tot el poble i tres quartes parts dels veïns dels municipis de l’entorn. La necessitat d’arribar una bona estona abans si vols reservar-te un lloc decent ja se’m fa una muntanya. Si malgrat tot decideixo escalar-la perquè m’embalo i crec que estic en condicions de fer el cim, aquell període d’espera se’m fa interminable i sembla que el temps avanci en el sentit contrari de les agulles del rellotge. I, malgrat ser conscient que les multituds no estan parides per a mi, recentment m’he deixat portar per les ganes de gresca d’una colla –no sé en què estaria pensant– i he acudit a una d’aquestes convocatòries. La idea era seure una estona a la sorra de la platja i passar uns minuts agradables abans no arrenqués el que realment volíem veure. Doncs bé, als deu minuts de tenir plantades les natges a l’arena, ja sentia que el cul reposava sobre un ganivet acabat d’afilar i que els genolls començaven a llançar crits de socors. Després de suportar el malestar triomfalment, per fi va arribar el que feia temps que esperàvem i, una hora més tard, el moment de posar-nos drets. És aleshores quan el cos sencer et pregunta per què diantre no et vas quedar a casa.