Com salvar una llengua

M’he animat a escriure sobre el tema un cop he comprovat que no es tracta d’una estranya coincidència. Perquè no pot ser casualitat que, en un període curt de temps, s’hagin repetit uns fets davant els meus ulls, sense existir cap mena de connexió aparent entre si. L’escena, i així se’n van fent una composició, del quadre, requereix la presència d’un pare o una mare –o hi poden ser tots dos alhora–, que han d’estar acompanyats per un fill o una filla, m’atreviria a dir que menor d’edat. Per detectar l’extrem al qual estem arribant, cal parar l’orella de forma dissimulada. La resta, tot seguit, ja ve donat: pares i mares que s’adrecen en català als infants, que es veu de lluny que és la seva llengua habitual o una de les que fan servir amb assiduïtat i que per a ells no representa cap esforç, i a l’altra banda fills i filles que recorren exclusivament al castellà per comunicar-s’hi, des de la primera paraula a l’última. I una cosa és una conversa bilingüe on tothom pugui barrejar idiomes, i una altra ben diferent són aquests comportaments socials que semblen torcebraços dialèctics a veure qui manté més la llengua triada, o qui s’agenolla abans davant l’elecció de l’altre. També és cert que la sensació que transmeten és que cadascú ja ha triat i que això no hi ha verge dels idiomes que ho reverteixi. I encara gràcies que els pares no baixen del burro. No sé quin pacte per la llengua pot revertir aquesta mena de situacions, o que el meu fill em renyi quan m’adreço en català als amics amb els quals es relaciona habitualment en castellà. No sé quines polítiques són les necessàries per salvar una llengua, però mentre els governants no tinguin clar que l’obligatorietat a molts àmbits ha de formar part de l’estratègia, només ens queda persistir sense descans amb l’ús del català, sobretot quan són els fills els primers que abandonen la batalla.