Sobre aquestes dates arriba un dels moments més temuts de l’any, si parlem dels moments més odiats per les mares: el de planificar l’agenda de la canalla durant els mesos sense escola, o almenys aquelles setmanes que els progenitors no fan vacances. Hi ha un comentari que aquests dies es repeteix com l’all: “Pel que em costen les quatre setmanes de casal dels dos fills, em surt més a compte agafar-me una excedència d’un mes”, una queixa que evidencia l’elevat preu de les activitats per als infants o confirma que encara hi ha qui paga sous realment pírrics. El cas és que les famílies –amb un pes rellevant de les mares– comencen a fer càbales per intentar no abusar de la confiança dels avis –m’estranya que la gent gran més explotada no sigui la primera a marxar dos mesos de colònies a un indret sense cobertura– i per evitar que la mainada no passi tres mesos enganxada a jornada completa a un mòbil o a un televisor. El primer ensurt arriba en el moment d’agafar la calculadora i començar a afegir setmanes. Podem donar gràcies si no necessitem pagar el servei de menjador. Després ve quan t’has trencat les banyes buscant disset alternatives diferents amb la idea que una d’aquestes, almenys, encaixarà en el concepte de vacances escolars que tenen els fills, però tot pensant que on realment els enviaries és a treballar perquè valorin d’una vegada per totes tot el que tenen a l’abast, però t’han advertit que amb dotze o tretze anys encara et poden denunciar per explotació infantil. Així que finalment no et queda més remei que convèncer altres mares per enviar-los-hi tots junts, en grup, però sobretot per passar les penes i les tardes plegades, lamentant-nos sobre com de cara s’ha posat la vida últimament i maleint tants i tants discursos victoriosos sobre l’emancipació de la dona i la conciliació familiar.