Gairebé sempre que hi ha una festa, algú plora en un racó. Mentre els museus del país celebraven el seu dia internacional amb jornades de portes obertes i activitats populars tot el cap de setmana, sense avergonyir-se de ser el que són, afirmant el valor dels llegats, el Disseny Hub Barcelona, que va preferir renegar, no només de les col·leccions històriques que atresora, sinó de la denominació mateixa de museu, com si arrossegués qui sap quina pesantor versallesca i decrèpita, continua acumulant desconcert i retrets per la seva conversió en un “dispositiu de modernor”, per dir-ho en un llenguatge que se li assembli. He seguit fins allà on he pogut la polèmica que ha portat del Museu del Disseny a aquesta altra mena de cosa que es fa dir Dhub, no tant pels debats que ha suscitat sobre la pertinència de servir-se dels fons històrics per interrogar-se sobre el present (que em sembla legítim i necessari), sinó més aviat encuriosida pel fet que no es discuteixi que un espai patrimonial públic, i més d’aquesta categoria, adopti un nom que l’emparenta amb els youtubers, l’Ibex-35 i els flams. Un museu que es faci dir Dhub no invitava a l’optimisme. Que la seva primera proposta d’exposició permanent arribi amb un títol en anglès, Matter matters, com si això fos Nova York, fa passar molta vergonya abans i tot d’entrar-hi, entre altres raons perquè el discurs anticolonialista que pretén il·lustrar perd tota la credibilitat si comença devaluant, per versallesca, per decrèpita, la llengua que es parlava als tallers d’on van sortir la majoria de peces que exhibeix.