Agafo els mots d’Anaïs Nin per anunciar que em nego a viure en el món ordinari com una dona ordinària. A establir relacions ordinàries. Necessito l’èxtasi. Soc una neuròtica, en el sentit que visc en el món. No m’hi adapto, a aquest món. M’adapto a mi mateixa. La meva resistència no és només una lluita contra les convencions i els patrons, sinó una afirmació de la meva pròpia essència, la de les fades. És un acte de coratge –com la cervesa del B12–, una manera de dir que la vida no ha de ser només rutina, sinó un videoclip a trossos, ple de moments que donen llum: una conversa intel·ligent, un petó igual de furtiu que innocent al rentamans d’una llibreria, una trobada matinal amb l’amor de la teva vida, coses així. La resistència és mantenir viu el desig o la passió de desafiar la mediocritat i de buscar la veritat. Sentir, experimentar, viure a totes. La vida no ha de ser només una suma de dies previsibles, sinó un espai on l’ànima et respira amb llibertat i el cor et batega sense aquella por incrustada que les dones portem sempre a dins. Explorar els límits de la realitat és addictiu. La resistència vista com una manera de no deixar-se atrapar per la comoditat de la conformitat ni per la por a l’estranyesa. En la lluita permanent, agafo forces de la vulnerabilitat, de la necessitat d’èxtasi i de la recerca constant de sentit, que sovint trobo en uns ulls, una boca o una actitud. La resistència no deixa de ser un acte d’amor cap a mi mateixa i cap a la vida que vull construir, encara que sigui diferent i difícil. Una fortalesa que s’alimenta de la passió per la llibertat i per la bellesa.