Hem presentat a Castelló d’Empúries i a Figueres l’obra magna de Carles Fages de Climent, un llarg poema que acaba de treure Brau Edicions en segona estampa. Hi hem intervingut, entre un lloc i l’altre, Carles Fages (net), Domènec Moli, Mariona Seguranyes, Olga Torres, Mariàngela Vilallonga i un servidor en funcions de moderador. Ja que hi posem noms, haig d’afegir que hi hem trobat a faltar Montserrat Vayreda, que tant va ajudar Fages quan, ja moribund, anava acabant l’obra; Rafael Pascuet, editor pulcre que va lliurar el text impol·lut per a la primera edició de Quaderns Crema, i Jordi Pla, que va preparar el Somni... per a aquesta darrera del 2002. Els dos primers ja no hi són i a en Jordi l’estat de salut no li permet gaire activitat. Per a fagesians i per a lectors corrents direm quatre coses d’aquesta segona edició. La gran novetat que aporta és que ve servit amb la trentena d’il·lustracions que Olga Torres, llavors adolescent, havia fet de comú acord amb el poeta per a incorporar a la publicació que no es va produir perquè Fages va morir el 1968. Ha passat més de mig segle i, gràcies a l’estudiosa Maria Pérez i a la mateixa Olga, aquestes làmines han emergit d’un probable oblit definitiu.

Somni... és un poema èpic. De l’Empordà, sobretot de la península del cap de Creus que evoca. Parteix del món que grecs i romans haurien configurat en aquell geomorfisme tan particular, i en els indigetes que hi van trobar. Els déus de l’univers grecollatí es passegen per aquella geologia i s’hi estableixen, i Fages lliga els seus noms amb els topònims: Pan/ Paní, Orfeu/ Cap de n’Orfeu, Venus/ Portvendres, Estarté/ Estartit... El Somni... segueix amb uns jocs florals de composicions populars que organitza Zeus, i l’acabem quan la nova religió cristiana jubila els vells déus i els va substituint. Les mitologies pagana i cristiana que hi discorren podrien fer pensar al possible lector en una mena de retaule apologètic de l’una i/o de l’altra. Però el mateix Fages ja va advertir mentre l’escrivia que senzillament “hi campeja un teisme difús que informa la cultura de dues eres”, i que a l’autor “l’interessen més els dardells que el martiri; la creu que la redempció; la litúrgia i el paisatge, que la nova fe, i la processó, que la testa de l’apòstol”.