La panxa els comença a fer blub-blub. Són dies de nervis. També de dubtes, i d’un xic de desconfiança per si les coses no surten com estaven previstes. I si resulta que en l’últim instant obliden allò après? Fa mesos que treballen de valent per assimilar un ampli ventall de moviments de braços, i de peus, i de maluc... i de bellugar-ho tot en perfecta sintonia i amb un somriure espaterrant. A una certa edat, quan la memòria comença a trair-te, no és gens fàcil recordar una coreografia de principi a fi. Si amb prou feines tens clar què vas sopar la nit d’abans o què tenies agendat l’endemà al matí, doncs imagina’t quina feinada retenir una immensa successió de passos. Però en pocs dies pujaran a un escenari i brillaran. Tant és si claven o no allò que tant han assajat i repetit fins a poder reproduir-ho amb els ulls tancats. Brillaran perquè, simplement, són dones que ja han guanyat. No els cal l’aprovació del jurat professional que en qüestió de dotze dies qualificarà la seva actuació dalt d’una tarima. Han guanyat en el moment en què s’han atrevit a superar vergonyes i pors i a fer realment allò que els surt de la pitrera, malgrat que han començat a ballar quan es pensaven que era massa tard per remenar i buscar la seva oportunitat. Però ara ballen, s’entreguen en cos i ànima, i assisteixen a classes grupals, i s’inscriuen en concursos, i s’exposen als comentaris i les mirades de qui les observa. I quan una dona perd la por a pujar a un escenari i a mostrar-se joiosa amb les millors gales, quan una dona treu a passejar el rímel i el pintallavis vermell, és una dona una mica més invencible. Perquè, almenys mentre dansen, aparquen les pujades i baixades de la vida. I confien unes en les altres, i s’alliberen de les desigualtats i les càrregues invisibles que pesen sobre elles. Així que poc importa el que opini un jurat o fins i tot el públic. Elles ja són dones triomfadores.