Krisztina Nemes, traductora a l’hongarès del Camí de sirga, de Jesús Moncada, ha publicat una anàlisi exemplar sobre les relacions complexes entre història i literatura, ficció i realitat, memòria i narració, a propòsit d’una de les novel·les més memorables de la literatura catalana de tots els temps. Camí de sirga es pot llegir com la crònica de cent anys d’un microcosmos a l’extrem més occidental dels dominis de la llengua catalana. Moncada es definia com “un català de Mequinensa”, però va rebre les més altes distincions de la seva comunitat autònoma com a escriptor aragonès en llengua catalana. La seva obra més emblemàtica es va traduir al castellà, però també a l’aragonès en un gest que posa en relleu la complexitat lingüística dels territoris peninsulars. Per contra, aquesta actitud inclusiva i tolerant ha tingut rèpliques grotesques dels aragonesos negacionistes que no volen ni sentir parlar del català, ni anomenar-lo: en diuen chapurreau o LAPAO. L’actual president, del PP, ho va sentenciar: “En Aragón no se habla catalán”, només varietats lingüístiques locals. Mencionar el català és abonar, diuen, les aspiracions colonitzadores del separatisme català. No cal seguir... Moncada va donar entitat literària a la llengua del seu poble, administrativament aragonès i lingüísticament català. Pura perifèria que a finals del segle passat va insuflar un vigor extraordinari (com ho va fer Baltasar Porcel des de la perifèria oriental) al català literari. Per això cal celebrar la reedició de les obres de Moncada al Club Editor de Maria Bohigas. És un encert, al meu entendre, que dona ple sentit al lema d’aquesta editorial independent: “Publiquem els autors que creiem que ens sobreviuran.” Les obres de Jesús Moncada, estrictament perifèriques, confirmen la idea de Josep Pla que la literatura és un esforç contra l’oblit. “Les antigues paraules” de Moncada, el mite de Mequinensa, són una festa de la memòria salvada, de l’humor corrosiu i d’una llengua catalana, viva i riquíssima... que es parla a l’Aragó.