Si algú representa per a mi el que podríem anomenar la “virtut republicana”, és l’historiador, periodista i polític Antoni Rovira i Virgili. Un intel·lectual que va concebre qualsevol de les seves accions com a mitjà de combat polític, com a eina útil per al redreçament nacional.

El Teatre de la natura i la seva crònica de l’èxode, Els darrers dies de la Catalunya republicana, són dos llibres que m’han acompanyat sempre. El trobo un home excepcional: el màxim exponent de la civilitat republicana. Un home virtuós, valor escàs en els temps corrents, i exemple de ciutadà. Em fa la impressió d’un ésser d’una integritat que fa por. Un gegant. Per això el llegim poc, perquè ens interpel·la. Per això ens fa angúnia conèixer-lo millor, perquè fa mal.

La seva obra mestra, la crònica de la caiguda de Catalunya, acaba amb un jurament, el de l’exiliat:

“Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, en sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.

Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans– la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m’allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal.”

En aquests moments de màxima desolació a les bases independentistes, quan fins i tot sembla que hàgim oblidat –perquè volen que ho oblidem– que va ser el poble català qui va derrotar tot un Estat i que hàgim esborrat –perquè volen que l’esborrem– un referèndum d’independència que vam guanyar; en aquests moments, repeteixo, conscients dels errors, omissions, mitges veritats i fins i tot enganys que ens han portat fins on som, no podem quedar paralitzats en el pantà dels odis, ni deixar-nos arrossegar per la fatalitat ni pels que fan del desànim la seva victòria, ans al contrari, cal tornar al jurament de Rovira amb més força, si voleu reformulat:

“Ara que Catalunya sembla que es desfaci, ara que és un moment de desolació i tristesa, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Poso la meva esperança en els dies que vindran, en la lluita que triomfarà, en la independència que aconseguirem, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto de la causa justa de la nostra independència.

Treballar en tot allò que jo pugui perquè ressorgeixi la independència que vam saber-nos guanyar. Que tots els catalans que creuen en aquest ideal facin i compleixen el mateix jurament i vindrà el dia que podrem celebrar la nostra terra lliure.” Bon estiu.