Encara que sigui d’esquitllentes, aquests dies que el nom de Sixena és a la palestra informativa –per un imperatiu judicial i per una ignomínia patrimonial–, també han servit per recordar la figura de l’escultor Apel·les Fenosa (1899- 1988). Va ser ell qui, en els inicis de la Guerra Civil, va veure el monestir aragonès en flames i va donar l’avís a Barcelona. D’aquesta manera l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol Ricart, juntament amb Antoni Llopart i Antoni Robert, van anar a extreure els frescos, ara en disputa. Fenosa va ser un dels catalans que va recórrer terres catalanes i aragoneses per salvar el patrimoni artístic de grups incontrolats del seu mateix bàndol. Ell era un idealista. El seu pare el va educar en l’anarquisme, en el vegetarianisme i el va introduir en els nous models d’ensenyament no catòlic i vinculats a les noves pedagogies. Durant la guerra, es va entestar a salvaguardar obres d’art; entre altres, les pintures murals del monestir de Sixena. Considerava que “un artista té la responsabilitat de preservar l’art”. Així ho comentàvem fa alguns dies amb Nekane Aramburu, directora del Museu Apel·les Fenosa del Vendrell, a propòsit de tot l’enrenou pel trasllat de les obres de Sixena. Per l’escultor, l’art és el que queda de les civilitzacions i és el que s’ha de transmetre al futur. Per ell, “la preservació de l’art era primordial i era una qüestió de responsabilitat”. Ho pensava aleshores i segurament ho mantindria avui. I Aramburu es pregunta: “On són els límits de la responsabilitat patrimonial?” Vist els darrers temps del cas Sixena, estan ben distorsionats.