Les aigües estan remogudes en el món de la ciència. Els Estats Units, el destí desitjat per molts investigadors, el lloc on molts joves doctors volien continuar la carrera de recerca i fer-se un lloc, el país finançador de la recerca per excel·lència, han fet un canvi polític estratosfèric. Arran de les absurdes i erràtiques decisions de Donald Trump, la situació de la recerca és crítica. Ha entrat en guerra amb les principals universitats i amb el món de la recerca. Davant d’això, la Unió Europea, els estats que la componen i, també, Catalunya han reaccionat.

Una part del món acadèmic europeu hi veu una oportunitat per aconseguir el lideratge del coneixement i hi ha qui hi veu aspectes positius. Segurament, són massa optimistes i obliden on som ara: la distància que ens separa dels Estats Units i el lideratge asiàtic en molts camps. Per aprofitar el moment, alguns governs i universitats europeus han pres la iniciativa de crear programes per atraure els millors investigadors a Europa, oferint-hi beques generoses i més llibertat acadèmica. La intenció és bona, però la diferència en despesa entre els Estats Units i la Unió Europea és enorme. No omplirem el buit que ells deixen.

L’objectiu europeu, òbviament català també, hauria de ser aprendre a viure sense els Estats Units. És una missió difícil. Les dades que conec indiquen que l’any 2022 els Estats Units van destinar uns 885.600 milions de dòlars a R+D, mentre que a la Unió Europea la despesa total l’any 2023 va ser de 381.000 milions d’euros. Dels recursos americans, una part gens negligible servia a projectes i investigadors europeus. En un intent compensatori, la Comissió Europea ha creat el programa Tria Europa per a la ciència, que té com a objectiu atraure investigadors estrangers a la UE. El pla pilot dedica 22,5 milions d’euros per al 2025.

Hi ha altres iniciatives, com la nostra. Catalunya ha reaccionat amb el programa Catalunya Talent Bridge. D’una durada de tres anys, pretén captar 26 investigadors cada any, un total de 78, amb un pressupost global de 30 milions d’euros per a contractes de diferent nivell, mobilitat i fons de recerca. Espero que siguin uns recursos consolidables i que estiguin garantits el quart any. Malgrat aquest esforç pressupostari, mantenir la recerca que investigadors catalans duen a terme amb convenis i projectes finançats pel govern dels Estats Units costaria uns recursos que em sembla que no es podran obtenir sumant-hi els nous recursos catalans, espanyols i europeus.

Tota la Unió Europea hauria de mobilitzar-se per tractar de pal·liar el dany que provocarà a la recerca el canvi polític als Estats Units. La dependència europea ha estat excessiva. Era: “el pare americà proveirà”. No soc optimista. Arribar a acords comuns i que a més impliquin diners és molt complicat a la Comissió Europea. Amb aquest escenari, convé que a Catalunya efectuem un diagnòstic acurat de quina és la nostra situació. Els investigadors han mostrat una considerable capacitat de captar recursos, hi ha centres i grups considerats d’excel·lència capaços de rebre recursos, però un gran nombre de grups bons no arriba a aconseguir un finançament suficient. Disposar d’un sistema de recerca competitiu, potent en el context internacional, no és només tenir pocs grups d’alt nivell ben finançats, exigeix un sistema amb molts recursos i distribuïts a tots els nivells, que impregnin el territori. Fa molts anys que és conegut el gran nombre d’investigadors de Catalunya que estan ofegats, sense els recursos basals, i, així i tot, aconsegueixen bon resultat.

En un escenari restrictiu, per excel·lir, cal una bona planificació. Quin hauria de ser el flux d’investigadors en formació per continuar la carrera investigadora i altres activitats en què s’han d’incorporar doctors?; quin hauria de ser el nombre d’investigadors estables o semiestables?; quin és el nombre d’investigadors formats a Catalunya que marxen i quina és la captació que en fem de l’exterior i quants d’aquests havien prèviament marxat fora?, i quina plantilla d’investigadors, estratificats per nivells, hauria de tenir Catalunya? La recerca avui és global, no cal una proximitat física per fer col·laboracions o projectes conjunts i els grups locals treballen amb grups d’altres indrets amb fluïdesa i completa normalitat. Amb tot, és imprescindible que una elevada proporció d’aquesta recerca compti amb recursos administrats a Catalunya.