“Fer ús de mentides conscients mentre hom manté el ple convenciment que actua amb completa honradesa. Dir mentides deliberades i creure-les sincerament, oblidant tot aquell fet que sigui inconvenient per al meu discurs i després, quan calgui, negar l’existència de la realitat objectiva, tot fent jugar a saltar i parar la mentida i la veritat.” Vet aquí un extracte del 1984 de George Orwell, del tot actual.

Tot plegat ve a tomb arran de l’aparició de la parauleta que mostra l’encert paorós d’Orwell: woke. Un anglicisme que és el passat del verb wake, “despertar”, i que diuen que el primer que va fer servir el mot, en el sentit de ser conscient dels problemes racials als Estats Units, fou l’escriptor afroamericà William Melvin Kelley en un article del New York Times publicat el 1962: “If you’re woke, you dig it” (“Si estàs despert, ja ho entens, ja ho plegues”).

El terme va tornar a sorgir amb el moviment Black Lives Matter, i posteriorment s’hi van afegir el Mee Too, el Friday for Future i tota la rastellera de revolucionaris, en teoria, benintencionats. A partir d’aquí, n’hi ha que fan servir la parauleta de manera petulant i d’altres com a etiqueta despectiva, ja que només qüestiona obsessionadament certs conflictes molt concrets mentre n’oblida molts d’altres. Semblen voler imposar la seva nova moral, que pot resultar tan funesta com la que pretenen enderrocar.

En aquest sentit s’ha arribat al paroxisme de la imbecil·litat en veure manifestacions propalestines plenes de banderes del moviment en defensa dels drets homosexuals, ara esdevinguts una estranya i incomprensible sopa de lletres. Com si aquests lluitadors no sabessin que la seva opció sexual soldria acabar amb la mort més espantosa si visquessin en l’indret pel qual surten a manifestar-se. De fet, no és pas l’escriptor Melvin Kelley l’autor real del mot woke per indicar el fet d’estar alerta contra el racisme. Tot i que no ho diu, ell ho treu d’un enregistrament antic, una mena de monòleg a la fi d’una cançó del compositor i cantant de blues i folk Lead Belly (Huddie William Ledbetter), font d’inspiració per a un grapat de grans artistes, de Dylan a George Harrison, el qual afirmava que sense la música de Lead Belly els Beatles no haurien existit. Lead Belly fa una arenga al final de la cançó tot dient: “...aconsello a tothom que es mantingui despert [stay woke], amb els ulls ben oberts.” És una cançó protesta, molt lloable, però musicalment infame, del 1938, Scottsboro Boys, sobre la trista i falsa acusació de violació d’uns nois negres contra un grup de noies blanques a Alabama pocs anys abans. Allò que no s’explica mai d’aquest artista compromès és que va passar molts anys a la presó: el 1915, per possessió d’armes; el 1918, per haver assassinat un familiar seu en una baralla (en surt amnistiat el 1925); el 1930 hi torna a entrar per haver apunyalat un home, cosa que es repeteix el 1939. És un bon exemple d’allò que molts avui etiqueten com a hipocresia woke.

Actualment la persona ‘woke’ es podria definir com aquella que forma part d’algun moviment reivindicatiu, ara dit activista, que es considera moralment superior als altres perquè les seves protestes tenen més valor que qualsevol altra causa que no sigui precisament la seva. A més, si cal, distorsionarà la realitat i farà servir mètodes coercitius, i fins i tot violents, per demostrar que té raó. Entenent que la seva violència és justa, mentre que la dels altres no ho és.

Han esdevingut una mena de Policia del Pensament, segons la ja esmentada obra mestra d’Orwell. Una coerció total a la llibertat d’expressió que, paradoxalment, ells asseguren defensar. Els seguidors de la doctrina woke competeixen per veure qui està més discriminat i s’abraonen a liderar-ne la legitimitat. Tanmateix, pel camí queden tot de pàries, que no hi són mai comptats. El poble kurd o la persecució de cristians a Nigèria, Líbia o el Sudan, o els coptes d’Egipte. Un de cada cinc cristians és perseguit anualment a l’Àfrica, però això no obre mai cap telenotícies. Potser són informacions que provenen d’observatoris que no tenen la ideologia que cal per considerar que el fet és notícia.

El mateix seguidor ‘woke’ que es manifesta pels drets de qui sap qui a qui sap on, no mourà mai cap bandera per les discriminacions que pateixen els catalans per les seves reivindicacions nacionals o lingüístiques. Un cas curiós. Potser pensen: “Ah, són aquells desgraciats que no se’n van sortir!”